Botifarunner by Irwin

Ei! Vas en un Mercedes? Sóc el de davant vostre!

Així comença el dia. Ens trobem a mig camí entre Igualada i La Llacuna. El Jordi, xafant ous per les carreteres de la Catalunya central, i jo i uns companys darrere. Aparquem al costat de la sortida (ventatges d’anar amb un autócton de La Llacuna) i fem les presentacions. Un Vastard (Jordi), un ex Vastard (Edu) i dos companys, Xavi i Toni.

Recollim dorsals i a fer el café. El bar del poble a vessar! Però trobem lloc i podem intercanviar impresions, fer els preparatius i inspeccionar l’obsequi (un barret de Tuga que  a primera vista sembla ridícul, però que puc assegurar que és una gran peça, doncs ja l’he estrenat i per l’hivern anirà de fàbula).

Som-hi cap el cotxe, fora roba i cap a la plaça major. Ens posem a mig calaix de sortida. Massa endavant segons alguns… Hi ha ganes. Fa molt de temps que no participo en una cursa. Els talons m’han fet passar una mala ratxa, encara em molesten, però em permeten còrrer, i no penso esperar més. Tret de sortida.

Primer ascens. Com ja els havia comentat al grup, els primers 6 km són de pujada. Fins al punt més alt però és pista, i aixó vol dir que no es faràn taps, així que no cal apretar ara al principi doncs abans d’arribar a Puig Castellar tothom estarà al seu lloc. Tot i així les ganes em poden i m’avanço durant tota la pujada. Arribo a dalt amb 42 minuts. Aqui tenim el típic equip de música a tot drap que fa posar la pell de gallina. jo concretament paso amb la BSO de Pirates del Carib. Bé, en els entrenaments ho havia fet en 50! La baixada és técnica, però curta. De seguida s’agafa pista altra vegada fins a tornar al poble.

Segon ascens. Cap a les Roques de la Crida. El coneixo, però el anar sol em fa perdre ritme i alenteixo. El Xavi m’atrapa a la pista de pujada, just abans del corriol infernal que porta a les roques. Veig que ell va millor i m’enganxo per que tibi de mi. Perfecte, feia falta. A dalt la Crida vistes espectaculars de la Serra d’Ancosa i avituallament. Proposo al Xavi tirar més fort en un tram de pista pla que venia. Es posa a roda però el perdo. Paso els 10km amb una hora. A la baixada no m’atrapa, tot i que per culpa dels esguinços de turmell, les baixades s’han convertit en un calvari per a mi. Baixo lent, amb por i sobrecarregant massa els quàdriceps. Espero millorar i agafar confiança properament.

 

Tercer ascens. Cap al Castell de Vilademàger. Com que perdo l’estel.la del grupet amb qui anava durant la baixada… busco companyia. La tercera dona (noieta més aviat) em serveix de llebre aquest cop, i mare meva, em fa suar de valent pujant! Però arribem a dalt bé. La sorpresa ve durant uns metres de pista on intento recuperar terreny perdut i m’animo més del que els meus isquios em permeten. Pujen els dos, el dret i l’esquerre, els dos! Quasi a l’hora! No m’ho puc creure! Només queda la baixada fins al poble, 3 km! Paro, estiro un minut, començo a baixar modificant l’estil intentant no allargar massa les gambades i funciona! Agafo ritme fins la pista formigonada del cementiri, sense anar massa àgil, però sense fer pena. Arribada al poble pujant una rampa que està en molt mal lloc! fins la plaça. Els meus dos nens són allí, surten corrents, els agafo i entrem els 3 junts a la meta! 2h 28min. Molt bé tenint en comte que el 1er ha fet 1h 56min.

Darrera meu arriba el Xavi, qui no l’havia vist des de la Crida. 2h 30min. El Toni i el Jordi arriben també un darrera l’altre, al voltant de 2h 45min.

És la tercera vegada que faig la Botifarunner. És l’edició on millor m’ho he passat. Per proximitat, per qualitat, per organització, per entorn...cursa consolidada!

Ja tenim nova prova a l’horitzó. Aquesta més jove, però de segur més exigent. El 23-M serem el Jordi i un servidor a la Montserrat SkyRace, a Monistrol. 26km. 1.400m D+ amb la temuda pujada a St.Jeroni per la Canal.

Tindreu crónica!

Mitja marató de muntanya - Sant Llorenç Savall by Prats

 

Després d’haver debutat en una marató d’asfalt fa un parell d’anys i d’haver anat

progressivament tendint cada cop més a les curses de muntanya, principalment mitges, em

decideixo a fer el salt als 42kms. La prova escollida, per situació, data, perfil i entorn és la

Marató de Muntanya de Sant Llorenç Savall del 27 d’octubre. A més, es tracta d’una cursa amb

solera, ja van per la 19a edició i proclamen orgullosos que és la primera marató de muntanya

de Catalunya. Són 42,47 kms i 1.831 m de desnivell positiu.

Hi arribo justet de preparació com per posar-me alguna marca objectiu però prou confiat en

poder acabar-la dignament. L’Edu (Irwin) m’havia d’acompanyar en aquest repte, però una

lesió al tendó d’aquil·les l’ha deixat fora de combat una bona temporada.

La prova comença a les 7:15 h, així que toca matinar de valent per arribar a temps de recollir

el dorsal i estar preparat per la sortida, sort que a la nit guanyem una hora de son! El dia és

esplèndid, potser massa i tot, ja que fa molta calor fins i tot abans de començar.

La cursa comença puntual, els primers quilòmetres discorren principalment per pistes forestals

en les que es corre molt bé, són amples i no es forma cap dels típics embuts en les curses de

muntanya. El camí puja i baixa contínuament però sempre amb una pendent suau que permet

córrer tota l’estona sense forçar massa.

Aplico el mode ‘estalvi d’energia’: no forçar a les pujades, deixar-me anar a les baixades i no

encantar-me en els trams plans. Les curses de muntanya permeten autoregular-se molt, i així

vaig fent fins el km 17 en el que comença la pujada a la Mola, una pujada que ens portarà dels

400 als 1100 m d’alçada.

Abans d’encarar aquest pujada decideixo prendre’m el 1er gel, mentre surto de l’avituallament

em cordo la cremallera de darrere el pantaló d’on l’he tret i, suposo que distret per això, em

torço el turmell, m’entrebanco i foto una tombarella que ni el circ du soleil. Sembla que a part

d’una rascada al genoll i una altra a l’espatlla no s’ha de lamentar cap desperfecte més.

La caiguda em serveix de toc d’atenció, no és la primera rebrincada que avui tinc al turmell

(estic especialment empanat), així que més val que vagi en compte sinó vull haver de plegar

abans d’hora.

Aquest tram de pujada a la Mola és l’únic que conec de tot el recorregut. Sé que és una pujada

llarga i constant, així que m’ho prenc amb filosofia, caminant els trams molt drets i corrent en

els que les cames m’ho permeten però sense forçar en excés, que això és molt llarg. Així arribo

al Coll de grua, més o menys a la meitat de la pujada a la Mola, que coincideix amb el km 21.

Porto exactament 2:30 h, vaig molt bé de temps i de forces, però sóc conscient que la segona

meitat del recorregut es més dura. El que desconec és que, a més, és bastant més tècnica.

Finalment arribo al sostre del Vallès, m’hidrato bé, menjo una mica de plàtan i fruits secs i

estiro una miqueta les cames abans de començar el descens. En aquesta part del recorregut

fa molt de vent i el dorsal està a punt de sortir-me volant un parell de vegades. A mesura que

perdo alçada el vent va encalmant fins a desaparèixer quan m’endinso de nou al bosc.

Aquí m’esperava una baixada prolongada fins el km 30, però pel mig apareixen un parell

de ‘repetxons’ d’aquests que fan mal perquè no te’ls esperes. Després de passar-los sí que

ja enganxo amb una baixada força mantinguda i còmoda per pista que malauradament no

durarà massa. De seguida s’agafa el torrent del lloro, que com el seu nom indica és un torrent,

pedregós i molt costerut, pel que més val anar en compte i no fotre’s de lloros (xist).

En aquesta part del recorregut comento la jugada amb un parell de corredors de la zona

(aquesta és una de les coses que m’agrada de les curses de muntanya, que la gent parla), que

m’adverteixen que l’última part del recorregut és un trencacames i que més val guardar forces

per afrontar-la.

Així arribem al Marquet de les roques (km 31), on em prenc el 2on gel i on, efectivament,

comença un reguitzell de pujades i baixades que ens acabarà de deixar tous. A les pujades les

cames ja no responen com al principi i a les baixades noto que ja no recolzo amb la mateixa

seguretat que fa una estona i, després de la caiguda que he tingut, prefereixo no arriscar amb

els turmells.

Tot i les penúries físiques, per mi aquest és el tram més bonic de tot el recorregut, en el que

primer es ressegueix una estreta cresta i després es puja a l’altiva Era ventosa (735 m). Estem

ja sobre el km 35, queda molt poc, però encara hi ha temps perquè el camí faci un parell

de pujadetes més. A partir d’aquí sí que ja ho dono tot, ja no s’ha de guardar res per més

endavant i intento no deixar de córrer a les pujades. A les baixades continuo sent prudent, ja

que em noto els turmells força insegurs.

Aquests últims kms es fan una mica llargs, però finalment arribem l’asfalt de Sant Llorenç,

encara em queden forces per fer un esprint fins a la línia d’arribada en el que avanço a dos

corredors, un es pica i aconsegueix atrapar-me. Mentre fem conya a l’arribada m’adono que

els hi he fotut enlaire l’arribada conjunta que volien fer... no era la meva intenció...

Acabo amb un crono de 6:01 hores i amb la sensació d’haver patit més a nivell articular que no

muscular, que també, però això de no poder deixar-se anar del tot a les baixades, a part de fer

perdre temps acaba carregant més les cames. Punt a millorar de cara al futur.

A l’arribada hi ha entrepà i beguda a dojo, i un servei de massatges espectacular en el que no

cal fer pràcticament cua. Allà em trobo amb el Christian dels Accenrunners, que ha vingut a

practicar amb els companys amb els que està fent un curs de massatgista i entre els que hi

ha, oju, la Mireia Miró. M’ho penso bastant, però finalment em decanto pel Christian... ai els

amics...

 

 

DHL Staffeten 5x5Km Aarhus

Dimarts 20, Dimecres 21 i Dijous 22 d'Agost es celebra la cursa per equips DHL staffeten a Arhus, Dinamarca. Cursa on la majoria de participants i equips son d'empreses de la zona. 

La cursa te al voltany de 40,000 participants, repartits en 3 dies, i se celebra per la tarda entre 18:30h i 21h.

LEGO hi aporta al voltant de 900 corredors dividits en equips de 5, que completaran entre tots 25Km corrent pel Midenparken. El circuit es mixte, asfalt i terra, i ple de pujades i baxades, excepte el Km3 i 4 que estan enllaçats per una gran recta que puja i puja i puja...el parc i la zona recorda molt Montjuïc.

Els equips son mixtes, homes i dones junts i l'ambient molt relaxat. Cada empresa monta tendes de gran capacitat on hi ha taules i cadires, babcoa, begudes, galetes, barres energetiques ...

Aixi que qui no vol córrer, te opcio de veure l'espectacle des de la comoditat de la tenda i l'escalfor de les brases.

Jo tinc assignat el 4rt relleu, no començo  a correr fins les 20:10...despres d'haver estat menjant i bebent massa, tinc l'estòmac revolucionat i no puc correr massa còmode, pero puc fer uns bons 25min30s, que no esta malament.

Primera cursa  a l'estranger, amb la mirada posada a la Mitja Marató de Vejle el proper 30 d'octubre.

una abraçada a tots! i feliç cursa de la Mercè.

Presi

10k Vil·la Olímpica

Última cursa abans del parón estiuenc. La majoria dels vastards estan ja pensant més en les vacances que en les curses i són vàries les baixes informant que bones vacances, que ens veiem al setembre i que vagi bé la cursa. Tot i això, 5 dels vastards es presenten puntualment a la sortida de la cursa pel barri olímpic de Barcelona. És una cursa ràpida diu l'organització, i calurosa afegiriem també.

Reapareixen després d'uns quants mesos sense tastar l'asfalt de les curses en Roger (i de quina manera!) després d'una llarga recuperació d'una lesió i en Chema. Per aquest ordre seran 1er i 2on vastard.

El dia comença ennuvolat però amb caloreta. Decidim passar dels calaixos i sortir junts ja que les forces es presenten molt igualades. El Guix només el veurem durant la cursa i a l'arribada. Els primers 3 kilòmetres els fem en grup fins que en Roger ataca i se'n va en solitari. El Chema i el presi intenten seguir-lo i el Morell no pot aguantar el canvi de ritme i es queda darrera. El ritme no és ni de bon tros de traca, sinó més aviat de mocador, i és que les forces van ja molt justes. En Roger fa valer l'avantatge aconseguit per aconseguir la seva primera victòria a la challenge d'enguany.

L'esmorzar post cursa reuneix als vastards on s'anuncien magnífiques novetats de la triatló que té ja a tocar el Guix, i també, com no podia ser d'una altra manera, es comenta la marxa del presi a Legoland. Ens deixa en el moment més àlgid, com a líder sòlid de la challenge, i amb l'intenció de participar en més curses abans que acabi l'any (en la mesura del possible). Bona sort per terres vikingues presi, i abriga't que farà fred.

Fins setembre, bones vacances a tots.
Morell

Crónica 1a Cursa Muntanya a Begues by Jonnhy

El passat 19 de Maig el Prats i un servidor vam aprofitar per fer la 1ª. Cursa de muntanya de Begues organitzada pel seu club excursionista amb  23,4 km de distancia dintre del Parc Natural del Garraf. Un entorn que el Jordi desconeixia encara de la proximitat de la que podem gaudir al viure tan a la vora i jo la coneixia per les seves corves i el seus paratjes que son coneguts en el entorn de la moto.

A les 9:00 començaria a una cursa dura, amb curts trams tècnis, més de de mitjà marató, corriols, pistes i un desnivell positiu de 900 metres amb un no parar de pujades i baixades i jo gens acostumat a aquest terreny, així que avui tocaria patir de valent.

Comença la cursa amb uns 300 participants, on despres dels primers quilómetres per dintre del poble, trobem la primera pujada La Desfeta (522 m.) on em trobo força bé hi prenc la inicativa d´anar marcant el ritme davant del Jordi on al finalitzar la pujada ara toca baixar i m´ho prenc amb calma  i les coses tornen al seu lloc, ho sigui Jordi tira tu que jo et segueixo.

Anem dirección al Castell  de l’Eramprunyà i l’ermita romànica de Santa Maria de Brugués  una baixada dureta ja que els ultims 300 metres fins i tot hi ha unca corda pel seu fort desnivell    (aquesta gent de Begues están bojos hi penso )on al finalitzar-la  trobem el primer avituallament km 6,5 aprox. força complets els tres que hi han durant la cursa amb beguda isótonica, fruita, fruits secs i xocolata.

Continuem per Can Flocant ( punt més baix de la cursa) tot un seguit de pistes, on intento recuperar el que he perdut durant la meva baixada particular per tornar a pujar pel camí  “medieval” de la Sentiu  a Can Bassoles (amb ponts,  contraforts i baranes emmerletades) on arribem al segon avituallament on al Jordi ja le he perdut fa una bona estona km 12,5 aprox. I on em diuen que el primer ja ha arribat amb un temps de 1:50

 Pel GR-92 arribem a la collada de la Clota i pel camí dels caçadors pujem al coll Sustrell, en la serra de Can Perers, tot aprofitant sempre que podem, per aixecar el cap i veure l´entorn del Parc natural del Garraf amb que ens ofereix un paisatje increíble al costat del Mediterrani com a fons.

A la vall del Teix es troba el tercer i darrer avituallament,(km 18 aprox.) on penso que ja em queda menys per deixar aquest patiment on després d’una última pujada a la serra de la Guàrdia iniciem el descens final  a la meta pels voltants del poble de Begues.

Els ultims 2 quilómetres es fan per dintre de la población i arribant de nou al mateix punt on fa unes 3:11 vaig sortir pensant que aixó de la muntanya era més fácil i el 214 de la General.

El Jordi fa una bona estona que va arribar on el trobo tot estirat aprofitant el servei de masatges gratuit i on ha fet un temps de 2:49 i el 139 de la General.

Aixo no quedarà així on l´any vinent segur que tornarem.

EXTREME MAN SALOU (5 de maig de 2012) by Llorenç

Encara que no estava apuntat com a VasTard runner al no tenir una secció de Triatló (temps al temps), per petició popular aquí va la meva crònica de l’esdeveniment del passat diumenge. Que pels que no hagueu fet mai un triatló dir-vos que és un gran sarau en tots els aspectes, però sobretot logístic, perquè cal portar gadgets per a tots els esports i si a sobre es de mitja distància encara més lio. Aquest al ser un mig Ironman les distàncies eren 1900 de natació, 90 km de bicicleta i 21 km de córrer.

Tot va començar el dissabte amb la recollida de dorsals i entrada als boxes, un cop passades les verificacions dels jutges de la cursa, amb els companys del CE Picornell, que en aquesta cursa érem una bona colla (gairebé una vintena), posteriorment cadascú al seu hotel i a quedar ben d’hora per sopar, càrrega d’hidrats de carboni al màxim per l’endemà, posteriorment la passejada de rigor on vàrem veure el veritable ambient sòrdit de Salou, despedides de solteres d’angleses, bars depriments... no era les dates del SalouFest, però la nit prometia, per tant per no cauré en cap temptació després de caminar una estona cap al catre, que al matí a les 5:30 tocava aixecar-se.

 

 

El diumenge, al sonar el despertador, és quan realment dius que he d’esmorzar tant d’hora et forces a menjar un parell de bikinis (mixtos pels que parlin en LAPAO) pq el matí serà llarg, arribada als boxes allà revisar tot el material, inflar neumàtics, ficar-nos el neoprè, ostres de cop ens fan fora del Box són les 7:15h, la sortida és a les 7:30h, nervis i tensió previs. Tothom està a la platja apunt per la sortida l’espeaker ens dona les darreres instruccions, darreres bromes dels companys, bufff!!! Em pugen les pulsacions, és el pànic a l’aigua que encara no tinc controlada la disciplina....

 

Tret de sortida i jo deixo sortir a tothom i des d’un lateral entro a l’aigua per tal de fer la meva cursa evitant al màxim els cops, de fet cap cop pq em vaig quedar ben sol, fins que el grup de la segona onada em van atrapar, vaya tela... 47 minuts per nadar els 1900 metres (que segons companys eren 200 metres més com a mínim) potser m’ho havia pres amb massa calma, res que cap a la transició o T1, que encara va ser més tranquil·la em vaig sentar per treurem el neoprè i ficar-me tot lo de la bicicleta i cap a la bici a començar a pedalar i a remuntar sense parar.

 

La bici era dura amb 3 ports (molt millor així les cabres patirien més que jo), després d’un tros una mica avorrit pla, en el qual les bicis de crono i la gent acoplada m’avançaven, però després a la pujada i a la baixada més tècnica es van canviar les tornes. A la bici no em vaig trobar en el millor moment, si anava molt fort em punxaven els quàdriceps al ser una bici dura, per tant millor anar a ritme però amb cadència i pensar que s’havia de córrer, va ser en aquest tros o n vaig anar avançant a diferents companys de Picornell. Sobretot vaig aprofitar per menjar bé i hidratar-me al màxim un temps força correcte de 3h justes i sense patir en excés.

Un cop d’arribada a Salou, nova transició aquesta si que la vaig fer més ràpida i començar a córrer la mitja marató els primers metres van ser molt durs, però enseguida vaig agafar el meu ritme al veure que no podria superar la meva marca del Sailfish de Berga, vaig anar per sensacions i anar avançant algun altre company de Picornell i altres que ens anàvem creuant el circuit, no recordo qui va dir que era pla, però tenia una rampa que s’enganxava de valent, per sort vaig agafar-m’ho amb filosofia i pensar en el compte enrere, mentres tant aprofitava per anar recollint Gels de ISOSTAR, que amb lo cars que són vaig fer una bona recol·lecta, així com anar bevent aigua un parell de glops i refrescar-me. Així fins a poder creuar la meta amb 1h 37 min de la mitja marató i un temps total de 5h32min.

 

 

 

Posteriorment a l’arribada, retrobament amb la gent de l’equip i allà explicar-nos les batalletes, però el millor la paella de la organització amb un sortidor de cervesa i musica Chill Out, va fer que alguns dels moments del patiment quedin en l’oblit i ja es pensi en noves curses... propera parada Balaguer... 1 de juny un nou Half m’espera...

Marató d'Empúries - Cursa de 10K - 28 d'Abril 2013

HABEMUS SUB 50!!

4 Vastards: 1,2,3,4... van participar el passat 28 d’Abril en la 3ª Cursa puntuable per la Vastard Challenge 10x10K 2013.

Va ser a la coneguda cursa de l’Anxova-10K enmarcada dins de la Marató d’Empúries.

Sota uns núvols amenaçadors, els joves intrèpids Dani, Morell, Guix i Presi es troven a les 8:45  a la sortida, amb tan sols +6ºC i una brisa suau de 100Km/h.

La sortida fóu rápida i els 3 liders del campionat surtiren a bon ritme, 5min/Km. En Dani xupant roda del Presi fins al Km 3,5 i en Morell a uns 100m controlant el cap de carrera.

En Guix en la seva lluita particular contra el crono, es mantenia en quarta posició amb uns còmodes 7 punts assegurats de cara al campionat. S'ha de reconèixer l'esforç d'en Guix en pujar a l'Escala el diumenge, ja que havia corregut la Cursa Intercol·legial el dia abans!!

Al Km.4 en Dani féu un hachasso al Presi i es col·locà capdavanter. Els peus li flotaven sobre l’asfalt mullat – ara va i plou – i com un overcraft lliscà cap a la meta a un ritme tripidant.

El Presi, en fallida total és avançat pel Morell al km.7,... les posicions ja no canviaran fins a la línea de meta.

Sorpresa, estupefacció, incredulitat, endorfines a tutiplen al final!!!!! ....al saber-se la marca sub50 d’en Dani. Si no us ho creieu, mireu la cara d'incredulitat que se li va quedar. Un dia pel record i pel récord que en Dani mai oblidarà.

Dani 49'36"
Oriol M.  50' 57"
Oriol  A.  51'36"
Oriol G.   60' 23"