Entrades
Ei! Vas en un Mercedes? Sóc el de davant vostre!
Així comença el dia. Ens
trobem a mig camí entre Igualada i La Llacuna. El Jordi, xafant ous per les
carreteres de la Catalunya central, i jo i uns companys darrere. Aparquem al
costat de la sortida (ventatges d’anar amb un autócton de La Llacuna) i fem les
presentacions. Un Vastard (Jordi), un ex Vastard (Edu) i dos companys, Xavi i
Toni.
Recollim dorsals i a fer el
café. El bar del poble a vessar! Però trobem lloc i podem intercanviar
impresions, fer els preparatius i inspeccionar l’obsequi (un barret de Tuga que
a primera vista sembla ridícul, però que puc assegurar que és una gran
peça, doncs ja l’he estrenat i per l’hivern anirà de fàbula).
Som-hi cap el cotxe, fora roba
i cap a la plaça major. Ens posem a mig calaix de sortida. Massa endavant
segons alguns… Hi ha ganes. Fa molt de temps que no participo en una cursa. Els
talons m’han fet passar una mala ratxa, encara em molesten, però em permeten
còrrer, i no penso esperar més. Tret de sortida.
Primer ascens. Com ja els
havia comentat al grup, els primers 6 km són de pujada. Fins al punt més alt
però és pista, i aixó vol dir que no es faràn taps, així que no cal apretar ara
al principi doncs abans d’arribar a Puig Castellar tothom estarà al seu lloc.
Tot i així les ganes em poden i m’avanço durant tota la pujada. Arribo a dalt
amb 42 minuts. Aqui tenim el típic equip de música a tot drap que fa posar la
pell de gallina. jo concretament paso amb la BSO de Pirates del Carib. Bé, en
els entrenaments ho havia fet en 50! La baixada és técnica, però curta. De
seguida s’agafa pista altra vegada fins a tornar al poble.
Segon ascens. Cap a les Roques de la Crida. El coneixo, però el anar sol em fa perdre ritme i alenteixo. El Xavi m’atrapa a la pista de pujada, just abans del corriol infernal que porta a les roques. Veig que ell va millor i m’enganxo per que tibi de mi. Perfecte, feia falta. A dalt la Crida vistes espectaculars de la Serra d’Ancosa i avituallament. Proposo al Xavi tirar més fort en un tram de pista pla que venia. Es posa a roda però el perdo. Paso els 10km amb una hora. A la baixada no m’atrapa, tot i que per culpa dels esguinços de turmell, les baixades s’han convertit en un calvari per a mi. Baixo lent, amb por i sobrecarregant massa els quàdriceps. Espero millorar i agafar confiança properament.
Tercer ascens. Cap al Castell de Vilademàger. Com que perdo l’estel.la del grupet amb qui anava durant la baixada… busco companyia. La tercera dona (noieta més aviat) em serveix de llebre aquest cop, i mare meva, em fa suar de valent pujant! Però arribem a dalt bé. La sorpresa ve durant uns metres de pista on intento recuperar terreny perdut i m’animo més del que els meus isquios em permeten. Pujen els dos, el dret i l’esquerre, els dos! Quasi a l’hora! No m’ho puc creure! Només queda la baixada fins al poble, 3 km! Paro, estiro un minut, començo a baixar modificant l’estil intentant no allargar massa les gambades i funciona! Agafo ritme fins la pista formigonada del cementiri, sense anar massa àgil, però sense fer pena. Arribada al poble pujant una rampa que està en molt mal lloc! fins la plaça. Els meus dos nens són allí, surten corrents, els agafo i entrem els 3 junts a la meta! 2h 28min. Molt bé tenint en comte que el 1er ha fet 1h 56min.
Darrera meu arriba el Xavi,
qui no l’havia vist des de la Crida. 2h 30min. El Toni i el Jordi arriben també
un darrera l’altre, al voltant de 2h 45min.
És la tercera vegada que faig
la Botifarunner. És
l’edició on millor m’ho he passat. Per proximitat, per qualitat, per organització, per entorn...cursa
consolidada!
Ja tenim nova prova a
l’horitzó. Aquesta més jove, però de segur més exigent. El 23-M serem el Jordi
i un servidor a la Montserrat SkyRace, a Monistrol. 26km. 1.400m D+ amb la
temuda pujada a St.Jeroni per la Canal.
Tindreu crónica!
