TRIATLÓ DOBLE OLÍMPIC DE TERRES DE L’EBRE (27 d’abril de 2014)

Després de no poder iniciar la temporada de running amb els VasTards per molèsties al genoll (una tendinitis al rotulià) i per tant no haver pogut fet cap cursa durant la tardor-hivern, a veure si hi havia més sort en la primera triatló de l’any, que millor que un doble olímpic (3 km de natació, 89 km de ciclisme i 20 km de córrer), distància del tot nova per a mi.

La veritat que les sensacions eren d’arribar molt just, només havent pogut entrenar 3 setmanes de córrer i amb poc volum de córrer, a part de que nadar els 3 km eren el gran hándicap, però com que ningú ha dit que això del triatló és fácil, de manera que cap a Terres de l’Ebre a esperar que el Cargol Poma no ens ataqui a una expedició del C.E. Picornell.

Al matí ben d’hora ben d’hora, després d’organityzar la logística, nervis i fotos amb els companys del club, gran cangelo al veure les boyes i lo lluny que estan, buffff…. Que hi farem si es vol fer un IRONMAN doncs això és el primer pas, així que un cop donen el tret de sortida, al jo ser dels GATO’S TEAM (tinc pànic a l’aigua) doncs res de colzes i amb la calma màxima a nadar, que será ben llarg… ben llarg... més que un dia sense pa (ni birra)...

Ja de principi em quedo ben solet, per evitar els cops (també cal dir-ho que ni que vulgués podria seguir segons quin ritme, jejeje!!!) jo faig la meva cursa a l’aigua mirant de no cansar-me en excés, tinc un parell de confusions en cada voltes, on perdo la referència de la boya en la 1ª volta i en la segona em confonen un grup de piragües que estaven per allà al circuit, aquesta més greu pq fins i tot la zodiac de la creu roja, m’avissen de la dirección errònia, m’adono que estic trigant excessivament i sobretot que m’estic quedant sòl a l’aigua fet que m’inquieta i que em preocupa per no passar el tall de temps, així que de la darrera boya a l’aigua em prenc com una cursa en comptes d’un passeig, i buffff!!! Arribo en 1h 22min a tocar terra, el GPS marca 3.600 metres (amb raó es feia llarg, vaya tela... però m'ho prenc en positiu només a 200 metres de la distància del IM),no em tallen per poc… m’ho he pres amb massa calma (però aconseguit patiment zero)

Transició lenta, un cop tret el neoprè em calço les sabates de la bicicleta i aquí comença la meva cursa, un cop haver passat la travessia del desert dins de l’aigua, agafo la meva cabra i vinga gas a avançar al màxim de gent… però qui ha dit que això seria fácil, el circuit era un triangle, on en 2 dels laterals feia molt de vent en contra, així com un troç lateralment era molt perillós, així i tot el vent és per a tothom, així que no parar de pedalar acoplat i anar rodant mirant de fer un parcial el més digne posible, en total 2h44min, però una bici duríssima al ser plana i contravent, les cames estan bullint de la canya que han patit.

Arriba la darrera transició i el segment menys entrenat d’enguany, així que a veure com anirà… només començar a conseqüència de la bici tant dura, m’adono que tinc pata palo, no puc córrer no són molèsties de la lesió, però el canvi d’esport es molt traumàtic… pensó en fer una volta i abandonar, però al final després de fer 2 km m’adono que les cames comencen a funcionar podent portar un ritme proper als 4min 30 seg i que no tinc molèsties al genoll, de manera que em fico en velocitat de creuer, anar a avançant a companys del club i cap a meta, parcial de córrer digne 1h 34 min els 20 km, tenint en compte tot plegat. Cursa dura, però per sorpresa el sector menys entrenat el que millors sensacions m’ha donat, podent acabar apretant gairebé a 4 min/km, per pillar a un company, que se m’escapa per segons… m’han faltat km en la cursa, jejeje!!!!

Posteriorment, després de la dutxa i estiraments una bona paella i a pensar en recuperar, per anar sumant… ROAD TO IM ZURICH… això només ha fet que començar, falta molt més  i millor…

MONTSERRAT SKYRACE by J Prats

Diumenge 23 de Març de 2014. Ens trobem amb l’Edu a les 7 a Monistrol de Montserrat. Fot un fred de collons i un sol espaterrant després de tota una setmana d’anunciar pluges per diumenge. Ens esperen 24 kms i 1500 m D+ en un paratge únic.

Recollim el dorsal i ens prenem un cafè gentilesa de la organitzadora Klassmark. Primer punt al seu favor. Era la primera cursa organitzada per ells en la que participava i em van agradar molt, amb detalls com la distància, perfil i avituallaments al dorsal o una samarreta tècnica de gran qualitat com a obsequi.

Ens equipem i anem cap a línia de sortida, l’Edu amb un ensurt d’última hora ja que s’ha deixat el xip al cotxe, tot i això té temps de recuperar-lo abans no sortim.

Comentem que la mitjana d’edat dels participants és molt baixa, i que se’ls veu en general molt ben equipats, cosa que ens fa pensar en que hi haurà molt de nivell. Suposo que empesos per aquest pensament sortim força endarrerits i ens els primers kms urbans no intentem guanyar posicions per evitar els taps quan comencen els corriols.

Vist amb perspectiva va ser un error, ja que vam trobar-nos continus taps que dificultaven poder agafar un bon ritme de cursa. En contra del que semblava, la gent es va prendre la cursa amb força calma.

Així anem progressant com podem, intentant guanyar algunes posicions ens els trams una mica més amples, tot i que majoritàriament es tracta de corriols on es fa difícil poder avançar ningú. Com que porto un bidó aprofito per beure quan es formen taps i així no m’aturo al primer avituallament.

El segon està ja a Santa Cecília, al km 11, aquí sí que m’aturo, em prenc un gel, m’hidrato bé i omplo el bidó ja que no hi ha haurà més aigua fins el km 20. En aquest punt enfilem la canal de Sant Jeroni, terreny descompost, molt vertical i en el que tornem a trobar molt de trànsit.

Finalment sortim de la canal i enllacem amb les escales que ens menen al cim de Monsterrat, punt on em creuo amb l’Edu, calculo el temps que em porta, ni 10 minuts, penso que també deu haver trobat molt de trànsit.

A dalt de Sant Jeroni no m’aturo ni un segon, tinc ganes de baixar i agafar un bon ritme després de tenir molta estona la sensació d’anar frenat. Aquests kms els disfruto moltíssim, el grup s’ha allargat i no tinc ningú per davant, a més l’entorn és únic i conec el camí ja que vam venir-hi la setmana passada a preparar el terreny. És el camí de la serra de lluernes, preciós, per venir-hi amb calma amb la família. El terreny és dret, pedregós, estret i poc desbrossat, així que cal anar amb molt de compte. Tot i així acabo per terra en una relliscada sense massa importància, llàstima perquè em va tallar el rollo quan estava baixant força bé.

Arribem altra vegada a Santa Cecília on coincidim amb els de la cursa curta. Ja només queden 3 kms de baixada, però també força tècnics, així que cal mantenir la concentració fins el final. Finalment arribo a Monistrol amb un crono de 3:30 h i posició 181 de 367 arribats. L’Edu ha fet 3:20 h i posició 139. Entrepà, beguda, comentem la jugada i cap a casa!

Botifarunner by Irwin

Ei! Vas en un Mercedes? Sóc el de davant vostre!

Així comença el dia. Ens trobem a mig camí entre Igualada i La Llacuna. El Jordi, xafant ous per les carreteres de la Catalunya central, i jo i uns companys darrere. Aparquem al costat de la sortida (ventatges d’anar amb un autócton de La Llacuna) i fem les presentacions. Un Vastard (Jordi), un ex Vastard (Edu) i dos companys, Xavi i Toni.

Recollim dorsals i a fer el café. El bar del poble a vessar! Però trobem lloc i podem intercanviar impresions, fer els preparatius i inspeccionar l’obsequi (un barret de Tuga que  a primera vista sembla ridícul, però que puc assegurar que és una gran peça, doncs ja l’he estrenat i per l’hivern anirà de fàbula).

Som-hi cap el cotxe, fora roba i cap a la plaça major. Ens posem a mig calaix de sortida. Massa endavant segons alguns… Hi ha ganes. Fa molt de temps que no participo en una cursa. Els talons m’han fet passar una mala ratxa, encara em molesten, però em permeten còrrer, i no penso esperar més. Tret de sortida.

Primer ascens. Com ja els havia comentat al grup, els primers 6 km són de pujada. Fins al punt més alt però és pista, i aixó vol dir que no es faràn taps, així que no cal apretar ara al principi doncs abans d’arribar a Puig Castellar tothom estarà al seu lloc. Tot i així les ganes em poden i m’avanço durant tota la pujada. Arribo a dalt amb 42 minuts. Aqui tenim el típic equip de música a tot drap que fa posar la pell de gallina. jo concretament paso amb la BSO de Pirates del Carib. Bé, en els entrenaments ho havia fet en 50! La baixada és técnica, però curta. De seguida s’agafa pista altra vegada fins a tornar al poble.

Segon ascens. Cap a les Roques de la Crida. El coneixo, però el anar sol em fa perdre ritme i alenteixo. El Xavi m’atrapa a la pista de pujada, just abans del corriol infernal que porta a les roques. Veig que ell va millor i m’enganxo per que tibi de mi. Perfecte, feia falta. A dalt la Crida vistes espectaculars de la Serra d’Ancosa i avituallament. Proposo al Xavi tirar més fort en un tram de pista pla que venia. Es posa a roda però el perdo. Paso els 10km amb una hora. A la baixada no m’atrapa, tot i que per culpa dels esguinços de turmell, les baixades s’han convertit en un calvari per a mi. Baixo lent, amb por i sobrecarregant massa els quàdriceps. Espero millorar i agafar confiança properament.

 

Tercer ascens. Cap al Castell de Vilademàger. Com que perdo l’estel.la del grupet amb qui anava durant la baixada… busco companyia. La tercera dona (noieta més aviat) em serveix de llebre aquest cop, i mare meva, em fa suar de valent pujant! Però arribem a dalt bé. La sorpresa ve durant uns metres de pista on intento recuperar terreny perdut i m’animo més del que els meus isquios em permeten. Pujen els dos, el dret i l’esquerre, els dos! Quasi a l’hora! No m’ho puc creure! Només queda la baixada fins al poble, 3 km! Paro, estiro un minut, començo a baixar modificant l’estil intentant no allargar massa les gambades i funciona! Agafo ritme fins la pista formigonada del cementiri, sense anar massa àgil, però sense fer pena. Arribada al poble pujant una rampa que està en molt mal lloc! fins la plaça. Els meus dos nens són allí, surten corrents, els agafo i entrem els 3 junts a la meta! 2h 28min. Molt bé tenint en comte que el 1er ha fet 1h 56min.

Darrera meu arriba el Xavi, qui no l’havia vist des de la Crida. 2h 30min. El Toni i el Jordi arriben també un darrera l’altre, al voltant de 2h 45min.

És la tercera vegada que faig la Botifarunner. És l’edició on millor m’ho he passat. Per proximitat, per qualitat, per organització, per entorn...cursa consolidada!

Ja tenim nova prova a l’horitzó. Aquesta més jove, però de segur més exigent. El 23-M serem el Jordi i un servidor a la Montserrat SkyRace, a Monistrol. 26km. 1.400m D+ amb la temuda pujada a St.Jeroni per la Canal.

Tindreu crónica!

Mitja marató de muntanya - Sant Llorenç Savall by Prats

 

Després d’haver debutat en una marató d’asfalt fa un parell d’anys i d’haver anat

progressivament tendint cada cop més a les curses de muntanya, principalment mitges, em

decideixo a fer el salt als 42kms. La prova escollida, per situació, data, perfil i entorn és la

Marató de Muntanya de Sant Llorenç Savall del 27 d’octubre. A més, es tracta d’una cursa amb

solera, ja van per la 19a edició i proclamen orgullosos que és la primera marató de muntanya

de Catalunya. Són 42,47 kms i 1.831 m de desnivell positiu.

Hi arribo justet de preparació com per posar-me alguna marca objectiu però prou confiat en

poder acabar-la dignament. L’Edu (Irwin) m’havia d’acompanyar en aquest repte, però una

lesió al tendó d’aquil·les l’ha deixat fora de combat una bona temporada.

La prova comença a les 7:15 h, així que toca matinar de valent per arribar a temps de recollir

el dorsal i estar preparat per la sortida, sort que a la nit guanyem una hora de son! El dia és

esplèndid, potser massa i tot, ja que fa molta calor fins i tot abans de començar.

La cursa comença puntual, els primers quilòmetres discorren principalment per pistes forestals

en les que es corre molt bé, són amples i no es forma cap dels típics embuts en les curses de

muntanya. El camí puja i baixa contínuament però sempre amb una pendent suau que permet

córrer tota l’estona sense forçar massa.

Aplico el mode ‘estalvi d’energia’: no forçar a les pujades, deixar-me anar a les baixades i no

encantar-me en els trams plans. Les curses de muntanya permeten autoregular-se molt, i així

vaig fent fins el km 17 en el que comença la pujada a la Mola, una pujada que ens portarà dels

400 als 1100 m d’alçada.

Abans d’encarar aquest pujada decideixo prendre’m el 1er gel, mentre surto de l’avituallament

em cordo la cremallera de darrere el pantaló d’on l’he tret i, suposo que distret per això, em

torço el turmell, m’entrebanco i foto una tombarella que ni el circ du soleil. Sembla que a part

d’una rascada al genoll i una altra a l’espatlla no s’ha de lamentar cap desperfecte més.

La caiguda em serveix de toc d’atenció, no és la primera rebrincada que avui tinc al turmell

(estic especialment empanat), així que més val que vagi en compte sinó vull haver de plegar

abans d’hora.

Aquest tram de pujada a la Mola és l’únic que conec de tot el recorregut. Sé que és una pujada

llarga i constant, així que m’ho prenc amb filosofia, caminant els trams molt drets i corrent en

els que les cames m’ho permeten però sense forçar en excés, que això és molt llarg. Així arribo

al Coll de grua, més o menys a la meitat de la pujada a la Mola, que coincideix amb el km 21.

Porto exactament 2:30 h, vaig molt bé de temps i de forces, però sóc conscient que la segona

meitat del recorregut es més dura. El que desconec és que, a més, és bastant més tècnica.

Finalment arribo al sostre del Vallès, m’hidrato bé, menjo una mica de plàtan i fruits secs i

estiro una miqueta les cames abans de començar el descens. En aquesta part del recorregut

fa molt de vent i el dorsal està a punt de sortir-me volant un parell de vegades. A mesura que

perdo alçada el vent va encalmant fins a desaparèixer quan m’endinso de nou al bosc.

Aquí m’esperava una baixada prolongada fins el km 30, però pel mig apareixen un parell

de ‘repetxons’ d’aquests que fan mal perquè no te’ls esperes. Després de passar-los sí que

ja enganxo amb una baixada força mantinguda i còmoda per pista que malauradament no

durarà massa. De seguida s’agafa el torrent del lloro, que com el seu nom indica és un torrent,

pedregós i molt costerut, pel que més val anar en compte i no fotre’s de lloros (xist).

En aquesta part del recorregut comento la jugada amb un parell de corredors de la zona

(aquesta és una de les coses que m’agrada de les curses de muntanya, que la gent parla), que

m’adverteixen que l’última part del recorregut és un trencacames i que més val guardar forces

per afrontar-la.

Així arribem al Marquet de les roques (km 31), on em prenc el 2on gel i on, efectivament,

comença un reguitzell de pujades i baixades que ens acabarà de deixar tous. A les pujades les

cames ja no responen com al principi i a les baixades noto que ja no recolzo amb la mateixa

seguretat que fa una estona i, després de la caiguda que he tingut, prefereixo no arriscar amb

els turmells.

Tot i les penúries físiques, per mi aquest és el tram més bonic de tot el recorregut, en el que

primer es ressegueix una estreta cresta i després es puja a l’altiva Era ventosa (735 m). Estem

ja sobre el km 35, queda molt poc, però encara hi ha temps perquè el camí faci un parell

de pujadetes més. A partir d’aquí sí que ja ho dono tot, ja no s’ha de guardar res per més

endavant i intento no deixar de córrer a les pujades. A les baixades continuo sent prudent, ja

que em noto els turmells força insegurs.

Aquests últims kms es fan una mica llargs, però finalment arribem l’asfalt de Sant Llorenç,

encara em queden forces per fer un esprint fins a la línia d’arribada en el que avanço a dos

corredors, un es pica i aconsegueix atrapar-me. Mentre fem conya a l’arribada m’adono que

els hi he fotut enlaire l’arribada conjunta que volien fer... no era la meva intenció...

Acabo amb un crono de 6:01 hores i amb la sensació d’haver patit més a nivell articular que no

muscular, que també, però això de no poder deixar-se anar del tot a les baixades, a part de fer

perdre temps acaba carregant més les cames. Punt a millorar de cara al futur.

A l’arribada hi ha entrepà i beguda a dojo, i un servei de massatges espectacular en el que no

cal fer pràcticament cua. Allà em trobo amb el Christian dels Accenrunners, que ha vingut a

practicar amb els companys amb els que està fent un curs de massatgista i entre els que hi

ha, oju, la Mireia Miró. M’ho penso bastant, però finalment em decanto pel Christian... ai els

amics...

 

 

DHL Staffeten 5x5Km Aarhus

Dimarts 20, Dimecres 21 i Dijous 22 d'Agost es celebra la cursa per equips DHL staffeten a Arhus, Dinamarca. Cursa on la majoria de participants i equips son d'empreses de la zona. 

La cursa te al voltany de 40,000 participants, repartits en 3 dies, i se celebra per la tarda entre 18:30h i 21h.

LEGO hi aporta al voltant de 900 corredors dividits en equips de 5, que completaran entre tots 25Km corrent pel Midenparken. El circuit es mixte, asfalt i terra, i ple de pujades i baxades, excepte el Km3 i 4 que estan enllaçats per una gran recta que puja i puja i puja...el parc i la zona recorda molt Montjuïc.

Els equips son mixtes, homes i dones junts i l'ambient molt relaxat. Cada empresa monta tendes de gran capacitat on hi ha taules i cadires, babcoa, begudes, galetes, barres energetiques ...

Aixi que qui no vol córrer, te opcio de veure l'espectacle des de la comoditat de la tenda i l'escalfor de les brases.

Jo tinc assignat el 4rt relleu, no començo  a correr fins les 20:10...despres d'haver estat menjant i bebent massa, tinc l'estòmac revolucionat i no puc correr massa còmode, pero puc fer uns bons 25min30s, que no esta malament.

Primera cursa  a l'estranger, amb la mirada posada a la Mitja Marató de Vejle el proper 30 d'octubre.

una abraçada a tots! i feliç cursa de la Mercè.

Presi

10k Vil·la Olímpica

Última cursa abans del parón estiuenc. La majoria dels vastards estan ja pensant més en les vacances que en les curses i són vàries les baixes informant que bones vacances, que ens veiem al setembre i que vagi bé la cursa. Tot i això, 5 dels vastards es presenten puntualment a la sortida de la cursa pel barri olímpic de Barcelona. És una cursa ràpida diu l'organització, i calurosa afegiriem també.

Reapareixen després d'uns quants mesos sense tastar l'asfalt de les curses en Roger (i de quina manera!) després d'una llarga recuperació d'una lesió i en Chema. Per aquest ordre seran 1er i 2on vastard.

El dia comença ennuvolat però amb caloreta. Decidim passar dels calaixos i sortir junts ja que les forces es presenten molt igualades. El Guix només el veurem durant la cursa i a l'arribada. Els primers 3 kilòmetres els fem en grup fins que en Roger ataca i se'n va en solitari. El Chema i el presi intenten seguir-lo i el Morell no pot aguantar el canvi de ritme i es queda darrera. El ritme no és ni de bon tros de traca, sinó més aviat de mocador, i és que les forces van ja molt justes. En Roger fa valer l'avantatge aconseguit per aconseguir la seva primera victòria a la challenge d'enguany.

L'esmorzar post cursa reuneix als vastards on s'anuncien magnífiques novetats de la triatló que té ja a tocar el Guix, i també, com no podia ser d'una altra manera, es comenta la marxa del presi a Legoland. Ens deixa en el moment més àlgid, com a líder sòlid de la challenge, i amb l'intenció de participar en més curses abans que acabi l'any (en la mesura del possible). Bona sort per terres vikingues presi, i abriga't que farà fred.

Fins setembre, bones vacances a tots.
Morell

Crónica 1a Cursa Muntanya a Begues by Jonnhy

El passat 19 de Maig el Prats i un servidor vam aprofitar per fer la 1ª. Cursa de muntanya de Begues organitzada pel seu club excursionista amb  23,4 km de distancia dintre del Parc Natural del Garraf. Un entorn que el Jordi desconeixia encara de la proximitat de la que podem gaudir al viure tan a la vora i jo la coneixia per les seves corves i el seus paratjes que son coneguts en el entorn de la moto.

A les 9:00 començaria a una cursa dura, amb curts trams tècnis, més de de mitjà marató, corriols, pistes i un desnivell positiu de 900 metres amb un no parar de pujades i baixades i jo gens acostumat a aquest terreny, així que avui tocaria patir de valent.

Comença la cursa amb uns 300 participants, on despres dels primers quilómetres per dintre del poble, trobem la primera pujada La Desfeta (522 m.) on em trobo força bé hi prenc la inicativa d´anar marcant el ritme davant del Jordi on al finalitzar la pujada ara toca baixar i m´ho prenc amb calma  i les coses tornen al seu lloc, ho sigui Jordi tira tu que jo et segueixo.

Anem dirección al Castell  de l’Eramprunyà i l’ermita romànica de Santa Maria de Brugués  una baixada dureta ja que els ultims 300 metres fins i tot hi ha unca corda pel seu fort desnivell    (aquesta gent de Begues están bojos hi penso )on al finalitzar-la  trobem el primer avituallament km 6,5 aprox. força complets els tres que hi han durant la cursa amb beguda isótonica, fruita, fruits secs i xocolata.

Continuem per Can Flocant ( punt més baix de la cursa) tot un seguit de pistes, on intento recuperar el que he perdut durant la meva baixada particular per tornar a pujar pel camí  “medieval” de la Sentiu  a Can Bassoles (amb ponts,  contraforts i baranes emmerletades) on arribem al segon avituallament on al Jordi ja le he perdut fa una bona estona km 12,5 aprox. I on em diuen que el primer ja ha arribat amb un temps de 1:50

 Pel GR-92 arribem a la collada de la Clota i pel camí dels caçadors pujem al coll Sustrell, en la serra de Can Perers, tot aprofitant sempre que podem, per aixecar el cap i veure l´entorn del Parc natural del Garraf amb que ens ofereix un paisatje increíble al costat del Mediterrani com a fons.

A la vall del Teix es troba el tercer i darrer avituallament,(km 18 aprox.) on penso que ja em queda menys per deixar aquest patiment on després d’una última pujada a la serra de la Guàrdia iniciem el descens final  a la meta pels voltants del poble de Begues.

Els ultims 2 quilómetres es fan per dintre de la población i arribant de nou al mateix punt on fa unes 3:11 vaig sortir pensant que aixó de la muntanya era més fácil i el 214 de la General.

El Jordi fa una bona estona que va arribar on el trobo tot estirat aprofitant el servei de masatges gratuit i on ha fet un temps de 2:49 i el 139 de la General.

Aixo no quedarà així on l´any vinent segur que tornarem.