TRIATLÓ DOBLE OLÍMPIC DE TERRES DE L’EBRE (27 d’abril de 2014)

Després de no poder iniciar la temporada de running amb els VasTards per molèsties al genoll (una tendinitis al rotulià) i per tant no haver pogut fet cap cursa durant la tardor-hivern, a veure si hi havia més sort en la primera triatló de l’any, que millor que un doble olímpic (3 km de natació, 89 km de ciclisme i 20 km de córrer), distància del tot nova per a mi.

La veritat que les sensacions eren d’arribar molt just, només havent pogut entrenar 3 setmanes de córrer i amb poc volum de córrer, a part de que nadar els 3 km eren el gran hándicap, però com que ningú ha dit que això del triatló és fácil, de manera que cap a Terres de l’Ebre a esperar que el Cargol Poma no ens ataqui a una expedició del C.E. Picornell.

Al matí ben d’hora ben d’hora, després d’organityzar la logística, nervis i fotos amb els companys del club, gran cangelo al veure les boyes i lo lluny que estan, buffff…. Que hi farem si es vol fer un IRONMAN doncs això és el primer pas, així que un cop donen el tret de sortida, al jo ser dels GATO’S TEAM (tinc pànic a l’aigua) doncs res de colzes i amb la calma màxima a nadar, que será ben llarg… ben llarg... més que un dia sense pa (ni birra)...

Ja de principi em quedo ben solet, per evitar els cops (també cal dir-ho que ni que vulgués podria seguir segons quin ritme, jejeje!!!) jo faig la meva cursa a l’aigua mirant de no cansar-me en excés, tinc un parell de confusions en cada voltes, on perdo la referència de la boya en la 1ª volta i en la segona em confonen un grup de piragües que estaven per allà al circuit, aquesta més greu pq fins i tot la zodiac de la creu roja, m’avissen de la dirección errònia, m’adono que estic trigant excessivament i sobretot que m’estic quedant sòl a l’aigua fet que m’inquieta i que em preocupa per no passar el tall de temps, així que de la darrera boya a l’aigua em prenc com una cursa en comptes d’un passeig, i buffff!!! Arribo en 1h 22min a tocar terra, el GPS marca 3.600 metres (amb raó es feia llarg, vaya tela... però m'ho prenc en positiu només a 200 metres de la distància del IM),no em tallen per poc… m’ho he pres amb massa calma (però aconseguit patiment zero)

Transició lenta, un cop tret el neoprè em calço les sabates de la bicicleta i aquí comença la meva cursa, un cop haver passat la travessia del desert dins de l’aigua, agafo la meva cabra i vinga gas a avançar al màxim de gent… però qui ha dit que això seria fácil, el circuit era un triangle, on en 2 dels laterals feia molt de vent en contra, així com un troç lateralment era molt perillós, així i tot el vent és per a tothom, així que no parar de pedalar acoplat i anar rodant mirant de fer un parcial el més digne posible, en total 2h44min, però una bici duríssima al ser plana i contravent, les cames estan bullint de la canya que han patit.

Arriba la darrera transició i el segment menys entrenat d’enguany, així que a veure com anirà… només començar a conseqüència de la bici tant dura, m’adono que tinc pata palo, no puc córrer no són molèsties de la lesió, però el canvi d’esport es molt traumàtic… pensó en fer una volta i abandonar, però al final després de fer 2 km m’adono que les cames comencen a funcionar podent portar un ritme proper als 4min 30 seg i que no tinc molèsties al genoll, de manera que em fico en velocitat de creuer, anar a avançant a companys del club i cap a meta, parcial de córrer digne 1h 34 min els 20 km, tenint en compte tot plegat. Cursa dura, però per sorpresa el sector menys entrenat el que millors sensacions m’ha donat, podent acabar apretant gairebé a 4 min/km, per pillar a un company, que se m’escapa per segons… m’han faltat km en la cursa, jejeje!!!!

Posteriorment, després de la dutxa i estiraments una bona paella i a pensar en recuperar, per anar sumant… ROAD TO IM ZURICH… això només ha fet que començar, falta molt més  i millor…

MONTSERRAT SKYRACE by J Prats

Diumenge 23 de Març de 2014. Ens trobem amb l’Edu a les 7 a Monistrol de Montserrat. Fot un fred de collons i un sol espaterrant després de tota una setmana d’anunciar pluges per diumenge. Ens esperen 24 kms i 1500 m D+ en un paratge únic.

Recollim el dorsal i ens prenem un cafè gentilesa de la organitzadora Klassmark. Primer punt al seu favor. Era la primera cursa organitzada per ells en la que participava i em van agradar molt, amb detalls com la distància, perfil i avituallaments al dorsal o una samarreta tècnica de gran qualitat com a obsequi.

Ens equipem i anem cap a línia de sortida, l’Edu amb un ensurt d’última hora ja que s’ha deixat el xip al cotxe, tot i això té temps de recuperar-lo abans no sortim.

Comentem que la mitjana d’edat dels participants és molt baixa, i que se’ls veu en general molt ben equipats, cosa que ens fa pensar en que hi haurà molt de nivell. Suposo que empesos per aquest pensament sortim força endarrerits i ens els primers kms urbans no intentem guanyar posicions per evitar els taps quan comencen els corriols.

Vist amb perspectiva va ser un error, ja que vam trobar-nos continus taps que dificultaven poder agafar un bon ritme de cursa. En contra del que semblava, la gent es va prendre la cursa amb força calma.

Així anem progressant com podem, intentant guanyar algunes posicions ens els trams una mica més amples, tot i que majoritàriament es tracta de corriols on es fa difícil poder avançar ningú. Com que porto un bidó aprofito per beure quan es formen taps i així no m’aturo al primer avituallament.

El segon està ja a Santa Cecília, al km 11, aquí sí que m’aturo, em prenc un gel, m’hidrato bé i omplo el bidó ja que no hi ha haurà més aigua fins el km 20. En aquest punt enfilem la canal de Sant Jeroni, terreny descompost, molt vertical i en el que tornem a trobar molt de trànsit.

Finalment sortim de la canal i enllacem amb les escales que ens menen al cim de Monsterrat, punt on em creuo amb l’Edu, calculo el temps que em porta, ni 10 minuts, penso que també deu haver trobat molt de trànsit.

A dalt de Sant Jeroni no m’aturo ni un segon, tinc ganes de baixar i agafar un bon ritme després de tenir molta estona la sensació d’anar frenat. Aquests kms els disfruto moltíssim, el grup s’ha allargat i no tinc ningú per davant, a més l’entorn és únic i conec el camí ja que vam venir-hi la setmana passada a preparar el terreny. És el camí de la serra de lluernes, preciós, per venir-hi amb calma amb la família. El terreny és dret, pedregós, estret i poc desbrossat, així que cal anar amb molt de compte. Tot i així acabo per terra en una relliscada sense massa importància, llàstima perquè em va tallar el rollo quan estava baixant força bé.

Arribem altra vegada a Santa Cecília on coincidim amb els de la cursa curta. Ja només queden 3 kms de baixada, però també força tècnics, així que cal mantenir la concentració fins el final. Finalment arribo a Monistrol amb un crono de 3:30 h i posició 181 de 367 arribats. L’Edu ha fet 3:20 h i posició 139. Entrepà, beguda, comentem la jugada i cap a casa!

Botifarunner by Irwin

Ei! Vas en un Mercedes? Sóc el de davant vostre!

Així comença el dia. Ens trobem a mig camí entre Igualada i La Llacuna. El Jordi, xafant ous per les carreteres de la Catalunya central, i jo i uns companys darrere. Aparquem al costat de la sortida (ventatges d’anar amb un autócton de La Llacuna) i fem les presentacions. Un Vastard (Jordi), un ex Vastard (Edu) i dos companys, Xavi i Toni.

Recollim dorsals i a fer el café. El bar del poble a vessar! Però trobem lloc i podem intercanviar impresions, fer els preparatius i inspeccionar l’obsequi (un barret de Tuga que  a primera vista sembla ridícul, però que puc assegurar que és una gran peça, doncs ja l’he estrenat i per l’hivern anirà de fàbula).

Som-hi cap el cotxe, fora roba i cap a la plaça major. Ens posem a mig calaix de sortida. Massa endavant segons alguns… Hi ha ganes. Fa molt de temps que no participo en una cursa. Els talons m’han fet passar una mala ratxa, encara em molesten, però em permeten còrrer, i no penso esperar més. Tret de sortida.

Primer ascens. Com ja els havia comentat al grup, els primers 6 km són de pujada. Fins al punt més alt però és pista, i aixó vol dir que no es faràn taps, així que no cal apretar ara al principi doncs abans d’arribar a Puig Castellar tothom estarà al seu lloc. Tot i així les ganes em poden i m’avanço durant tota la pujada. Arribo a dalt amb 42 minuts. Aqui tenim el típic equip de música a tot drap que fa posar la pell de gallina. jo concretament paso amb la BSO de Pirates del Carib. Bé, en els entrenaments ho havia fet en 50! La baixada és técnica, però curta. De seguida s’agafa pista altra vegada fins a tornar al poble.

Segon ascens. Cap a les Roques de la Crida. El coneixo, però el anar sol em fa perdre ritme i alenteixo. El Xavi m’atrapa a la pista de pujada, just abans del corriol infernal que porta a les roques. Veig que ell va millor i m’enganxo per que tibi de mi. Perfecte, feia falta. A dalt la Crida vistes espectaculars de la Serra d’Ancosa i avituallament. Proposo al Xavi tirar més fort en un tram de pista pla que venia. Es posa a roda però el perdo. Paso els 10km amb una hora. A la baixada no m’atrapa, tot i que per culpa dels esguinços de turmell, les baixades s’han convertit en un calvari per a mi. Baixo lent, amb por i sobrecarregant massa els quàdriceps. Espero millorar i agafar confiança properament.

 

Tercer ascens. Cap al Castell de Vilademàger. Com que perdo l’estel.la del grupet amb qui anava durant la baixada… busco companyia. La tercera dona (noieta més aviat) em serveix de llebre aquest cop, i mare meva, em fa suar de valent pujant! Però arribem a dalt bé. La sorpresa ve durant uns metres de pista on intento recuperar terreny perdut i m’animo més del que els meus isquios em permeten. Pujen els dos, el dret i l’esquerre, els dos! Quasi a l’hora! No m’ho puc creure! Només queda la baixada fins al poble, 3 km! Paro, estiro un minut, començo a baixar modificant l’estil intentant no allargar massa les gambades i funciona! Agafo ritme fins la pista formigonada del cementiri, sense anar massa àgil, però sense fer pena. Arribada al poble pujant una rampa que està en molt mal lloc! fins la plaça. Els meus dos nens són allí, surten corrents, els agafo i entrem els 3 junts a la meta! 2h 28min. Molt bé tenint en comte que el 1er ha fet 1h 56min.

Darrera meu arriba el Xavi, qui no l’havia vist des de la Crida. 2h 30min. El Toni i el Jordi arriben també un darrera l’altre, al voltant de 2h 45min.

És la tercera vegada que faig la Botifarunner. És l’edició on millor m’ho he passat. Per proximitat, per qualitat, per organització, per entorn...cursa consolidada!

Ja tenim nova prova a l’horitzó. Aquesta més jove, però de segur més exigent. El 23-M serem el Jordi i un servidor a la Montserrat SkyRace, a Monistrol. 26km. 1.400m D+ amb la temuda pujada a St.Jeroni per la Canal.

Tindreu crónica!