Ara que ja conec el mur he de fer la pròxima del tirón!! Ens veiem al Març del 2013!!
EL MUR ENCARA QUE ES VULGUI PASSAR RÀPID T'HI ESTAVELLES IGUALMENT...
by Llorenç
Aquest diumenge a la meva tercera Marató (la segona a casa) les sensacions no eren les mateixes, per això envejava a tots els debutants els nervis, negits i sensacions que no s'han tornat a repetir. Per aquest any li tenia respecte, però li havia perdut la por, a diferència de l'any passat d'anar amb prudència extrema (pq estava acollonit), enguany he estat més agossarat des del començament sortint amb l'Eli davant del globus de 3h15min i anar plegats a un ritme força alegre, aprofitant les baixades, fins i tot ens varem separar ben d'hora (possiblement massa d'hora), jo vaig intentar anar més suelto (massa) des del començament, el que va significar el meu pas per la mitja a 1:35, anar regulant el ritme i dosificant gels, la cosa tenia bona pinta, però el mur o tabic tots l'acabem trobant i així va ser al voltant del km 29 les meves cames, es varen quedar sense força als quàdriceps el que va significar anar perdent el ritme i començar el patiment real. Enguany vaig patir més i des de més d'hora que la passada edició, el suplici de la manca de força i les ganes de parar feien que fos impossible mantenir-me a un ritme per sota de 5min/km, amb lo qual es pot dir que m'havia topat de ple amb el mur i la meva estratègia no era del tot la més encertada, tal com es va demostrar uns kilòmetres després quan l'Eli em va passar uns metres abans de l'Arc del Triomf, la resta anar patint i aguantant sense parar gràcies als ànims de la gent i al cap fins a fer una arribada amb un temps final de 3h 24 minuts 26 segons rebaixant la meva marca personal, per tant genial.
Sobretot vull donar les gràcies a tots els que us heu aixecat a la mateixa hora que nosaltres (ben d'hora ben d'hora), per animar-nos, la veritat que té realment mèrit i s'agraeix els VasTards (J. Robles i X. Vila) omnipresentes en tot el recorregut, ja sigui davant del Princesa Sofia, Passeig de Gràcia, Forum i a l'arribada, així a la Renee, la Mar, la Maria, el Marc, la Vanda i el Guix, com la gran VasTard Fan Zone amb Mr. Crugidor amb la gorra VasTard al cap i el Rayo McQueen, cridant sense parar i tots els suporters d'aquest gran club que som.
Felicitar a la resta dels participants i sobretot als debutants, animar a la resta que a veure si l'any passat varem ser amb el presi només 2, enguany ja 8 Dani, Presi, O'Morell, Prats, Johnny, Juanjo, Txema (les lesions, també ens han afectat al Roger que tot i la voluntat de pendre la sortida i al Marc, enguany heu tingut mala sort però sense dubte que sou capaços d'això i de molt més) i l'any vinent a continuar creixent però exponencialment per descomptat.
VOSTÈ ÉS EL FAMÓS MUR? L’ESTAVA ESPERANT by J. Prats
Diumenge 25 de març, 8:30 h del matí. Avinguda Maria Cristina de Barcelona. Tanco els ulls, em concentro i somric: Sí, estic on he somniat aquests últims mesos, al calaix de sortida de la Marató. Em repeteixo que l’èxit és estar aquí, poder-ho viure. És un tòpic, però no per això menys cert. I és precisament aquest pensament el que em fa estar tranquil i confiat.
Es diu que el més dur de la marató és la seva preparació, no puc estar més en desacord: la disciplina d’entrenament és dura sí, hi ha dies que fa mandra sortir, hi ha dies que fa fred, fins i tot hi ha dies que juga el Barça, però per altra banda preparar un repte com aquest és apassionant.
Me’n recordo dels que voldrien estar aquí i per un motiu o altre no han pogut: només dir-vos que tranquils, que ho fareu, que si alguna cosa he après amb aquesta experiència és que per córrer una marató l’únic que es necessita és voluntat, i vosaltres la teniu.
Per fi donen la sortida, mica en mica ens acostem a l’arc de sortida, ens desitgem sort amb el Johnny, infatigable company d’entrenaments, i comencem a córrer!
Tenim l’estratègia de carrera molt clara: ritme de 5:12 – 5:15 min/km fins al km 30 (ho vam practicar a la maratest i ens va anar bé), i després, un cop arribem als ‘altres límits’ el que bonament es pugui. Ens quedarà una mica de marge per intentar el sub3:45 però som conscients que la cosa anirà justeta.
La primera meitat de la cursa se’m passa francament ràpida, anem xerrant amb el Johnny i saludant als amics i coneguts que ens anem trobant: l’Eva, la Vanda i el Guix (quina il•lusió nen, no t’esperava despert a aquelles hores!), el meu pare, la Vastard Fan Zone del Marc la Mar i l’Eric (de traca!) i un parell de cops l’equip semiprofessional de filmació que formen el Josep Mª, el Moi i l‘Anusha.
Passem la mitja en l’horari previst de 1:50 h, i enfilem la baixada cap al fòrum, allà ens trobem amb la Maria, la Núria, la Dolors i la Mercè, un luxe d’equip de suport! Li dic a la Maria que em prepari un gel i l’Ipod, crec que evadir-me una mica m’anirà bé, les cames comencen a pesar. Quan torno a passar per allà mateix, al km 31, vaig sol, el Johnny s’ha quedat una mica enrere. Em poso la música, em guardo el gel i segueixo, vaig un pèl per sobre del temps previst.
M’endinso en el terreny inexplorat, els ‘altres límits’, expectant per veure com responc. Al principi molt bé, m’havien parlat que la zona del port olímpic és feia molt dura, jo em trobo bé i mantinc el ritme. Al voltant del km 35 però, començo a notar que em falten les forces, diga-li mur, diga-li esgotament general o diga-li com vulguis, però la pujada cap a la ciutadella, arc de triomf i ronda sant pere se’m fa molt llarga tot i els constants ànims de la gent. En la posterior baixada per portal de l’àngel no aconsegueixo recuperar-me, està clar que tocarà patir fins el final.
Amb més pena que glòria enfilo el paral•lel. Km 40, miro el crono, amb 5 kms m’he polit el marge que tenia, tinc poc més d’11 minuts per fer els 2,195 kms que em queden. És possible em dic. Ho intento, però de seguida veig q no puc, estic absolutament buit. Com si fos una metàfora de la situació, em passa el globus de 3:45 (on t’havies fotut tota la cursa?¿?!!). Ni els ànims del Moi en aquests metres finals em serveixen. Afluixo encara més el ritme, ja no em ve d’un minut i vull creuar la línea d’arribada dignament.
Finalment marco un crono de 3:47:08 h. M’havia imaginat aquest moment moltes vegades, però estic tan fos que no puc ni celebrar-ho ni emocionar-me, només mirar al cel per fer la dedicatòria. Sembla mentida com pot canviar tant l’estat físic en només 7 kms... sí, això deu ser el mur penso, i per fi l’he conegut!
Després de recuperar-nos de l’esforç, comentem la jugada amb tots el Vastards – felicitats a tots per acabar-la! -, i amb el nodrit equip suport: moltes gràcies a totes i tots per ser-hi, de veritat!!! I també moltes gràcies als que m’heu aconsellat i m’heu animat amb trucades, missatges, ... En especial a la Maria, que pobra és qui més ha patit l’exigent disciplina d’entrenament i els dubtes que m’assaltaven a mesura que s’acostava la prova.
No puc acabar la crònica sense fer dos agraïments més: als Vastards per introduir-me en aquest apassionant món del running i als Accenrunners per compartir llargues sessions d’entrenament. Ha sigut i espero que segueixi sent un plaer!
Em reservo el 17 de març de 2013. El mur m’ha dit que hi serà, jo, si tinc voluntat, també!
Crònica d'un debutant (Marató
Barcelona 2012, Oriol Morell)
La nit es passa malament, em desperto
sovint (hauré canviat bé l'hora?) tinc 3 despertadors a punt, tots
haurien de sonar a les 6 amb l'hora canviada (tota precaució és
poca...) al final dormo poc i abans de que sonin ja estic despert. La
Renée tampoc ha dormit bé, suposo que per culpa meva. Són les 5
del matí si no haguéssim canviat l'hora.
Ens llevem, ens vestim i cap a
l'estació FGC on hi ha algun maratonià amb cara de son.
Esmorzem dins del FGC i em poso el
dorsal. Arribem a les 4 columnes a les 8h puntualment. Aviat ens
trobem amb el Prats i el Johnny, més tard arriben el Loren, el
Juanjo, el Roger i el Presi que després de fer un amago de "avui no tinc
ganes de córrer i em quedo a casa" al que ja ens té acostumats
últimament, acaba cedint i es presenta a la sortida.
A les 8,15h enfilem cap a la sortida,
ens col·loquem als nostres llocs i la sorpresa és majúscula en
veure que darrera nostre amb prou feines hi ha 3 files de corredors
més, serem els últims a sortir.
Potser per això surto més ràpid del
que tenia pensat, vaig a 6'/km enlloc dels 6'23". Bones
sensacions inicials fins al km 11 on em prenc un gel i m'adono que
els altres 2 gels que portava a la butxaca m'han caigut pel camí. No
passa res, tinc un avituallament al km 15,5 ja que la Renée m'espera
allà amb el Guix, fent-la petar. Al cap poc, km 16,8 arribo a la
Vastard Runners Fan Zone, on la Mar, el Marc, l'Eva i l'Èric ens
animen al costat de la pancarta del club. Anem bé de forces.
Cap al km 19 passo el Presi, que em diu
que està una mica clavat, el tornaré a veure més tard. La mitja
marató la passo amb 2h05', bon ritme però començo a notar-me les
cames, puc aguantar més o menys bé fins al km 24 on la Renée em
dóna un plàtan per recuperar forces i li demano un gel per després.
La cosa es comença a torçar entre el km 25 i el km 30, les cames
se'm tornen de pedra. Paro uns segons al km 30 amb la colla Vastard
Runners Fan Zone, necessito una mica d'aire i em prenc un gel. Queden
12 km i sé que seran durs, molt durs. Continuo a ritme de entre
6'30'' i 7' i cada 3 km he de parar per caminar 1 minutet. El Presi
em passa cap al km 32, el torno a enxampar cap al km 36 però el
perdo altre cop i ja no el veuré fins l'arribada. Del km 36 fins al
final hi ha molt de públic, passem per l'Arc de Triomf, Portal de
l'Àngel, Plaça Sant Jaume, Carrer Ferran... són moments durs però
emotius. De les Rambles fins al final ho faig tot d'una tirada. No
oblidaré mai l'arribada, creuo la meta amb una cançó de la
Shakira, és el moment més esperat, ho he aconseguit!
Moltes gràcies a tots els Vastards,
corredors i animadors, i especialment a la Renée que ha vingut
expressament d'Holanda per donar-me suport i fer-me d'avitualladora
personal durant tota la cursa. És la meva primera marató, tot un
èxit.
La mare de totes les
curses by Juanjo
Ostres Vastards, se’m fa difícil de dir res que ja no
hagueu dit abans. Totes les sensacions que heu tingut, jo també les he
experimentat i reconec que és molt difícil de deixar-les per escrit. Quina aventura que és això de la marató, eh?
Per a mi és la segona i sort en tenim que no ens l’hagin
retallat també. Afortunadament continua tenint 42.195 m.
Tot i repetir, els nervis de la setmana prèvia no van desaparèixer.
Al contrari, tinc la sensació de que van anar en augment. Ara ja no es tractava
de “ves i a veure que passa”. Ara es
tractava d’acabar-la (sí o sí), de no
caminar (si a la primera no ho vas fer,
ara ni se t’acudeixi) i per descomptat, de millorar temps.
Amb la marató tens una relació especial que no tens amb la
resta de curses. De fet és una relació ben estranya. Quan no la coneixes, la
idolatres, la tems, però sobretot i encara que no ho sàpigues, la desitges. I tant que
la desitges, basta que algú et toqui no se quina tecla dins teu que us puc
garantir que l’acabareu corrent. La cosa comença amb un comentari aparentment
innocent que algú et fa sobre la marató. Però no se
que és. Hi ha alguna cosa en la cara de qui
t’ho explica. En el to de veu. Alguna cosa que denota una barreja de bogeria,
patiment, determinació, èxtasis que t’acaba infectant. A partir d’aquí estàs
ben perdut, però encara no n’ets conscient.
Comences a entrenar, a organitzar-te la vida entorn això
com si es tractes d’una religió i tu fossis el taliban més taliban que mai ha
existit. Llegeixes Haruki Murakami, busques informació per Internet i compres revistes
especialitzades, fas tirades llargues, sèries, estiraments, menges carbohidrats,
pateixes lesions (periostitis, com m’has
donat pel sac aquest any) i mires constantment el cronòmetre (encara no se que carai espero trobar).
Tot això passa a formar part fonamental de la teva existència (renoi, és que fins i tot hi somnio a les
nits).
A mesura que s’acosta la cursa, la comences a témer de
veritat. Comencen els nervis i els dubtes respecte la integritat física i
mental d’un mateix. Però vas directe cap
a ella de manera inconscient, encara que l’hagis d’acabar de quatre grapes, hi
aniràs. Perquè al nostre nivell, la qüestió és ser-hi. Això ja és un èxit.
Arriba el moment de la sortida i estàs en un núvol. Només vols córrer. L’adrenalina satura les
artèries i venes. Vols córrer i res més. La desitges més que mai.
Fins al km 30-35 és una cursa adorable. L’estimes de
veritat. Tot és perfecte. Les cames funcionen, l’ambient és genial, alguna
maratoniana que passa pel teu costat et roba el cor. Estàs fent allò que més
vols fer en aquell moment, córrer. A partir d’aquí, això canvia. L’amor es pot
tornar odi. Comences a patir i sigui el mur o no, tot canvia. El cap es posa en
pla negatiu, el cos s’independitza, deixa de fer-te cas i fa mal. (i aquest any m’ha tocat experimentar 5 km de kaleborroca gastrointestinal)
Però vaja, després del turment ve l’èxtasi. Com adoro
aquells 195 metres
finals. (Torno a estar al núvol de
sortida, però ara sense rastre d’adrenalina).
Arribats a aquest punt de la crònica (i segurament per efecte de l’edat) em poso tendre i em venen ganes
de donar les gràcies a molta gent. A la incombustible Anna
per posar-me el cuquet de la marató al cos. A la Begoña pels seus ànims (mai li agrairé prou i ja son dos anys
seguits de suport al km 15). Al Llorenç per presentar-me aquests bojos dels Vastards
amb els qui compartir bogeria. Basta mirar-los a la cara per entendre que estan
malalts de curses i no volen saber-ne res de cap cura.
The marathon of Barcelona from a supporter’s perspective (Renée)
Saturday the 24th of March I woke up early to catch the plane from
Amsterdam to Barcelona. Uri came to pick me up at the airport and
Saturday we spend relaxing and preparing for the marathon. We decided
where I was going to stand and which snacks (bananas, gels, bars etc.)
I would take. It was nice to be part of the final preparations. We
went to bed early after we tried to figure out whether we should put
the alarm clock at 5, 6 or 7 o’clock, with the clock being reset
during the night.
After a bad night of sleep because we woke up almost every hour to
make sure not to be late, we woke up at 6 in the morning. It was nice
and cold in the morning, which promised us that it would be a great
spring day. We arrived at 7:45 at the start where we met Jordi, Dani,
Roger, Uri and Llorenç. It was amazing to see the huge number of
people at the start and it took 20 minutes until everyone had left.
The ambience was great!
I first went to les Corts, where I saw Roger and Dani, still fresh
after 7 km. The next stop was in Diagonal, where I bumped into Oriol
Guix. Here I saw Uri and Dani coming by, still in a reasonable shape I
have to say. Next, I decided to go to the house of Marc to join the
Vastards fanzone. Luckily I bumped into Marc and Eva at metro Sagrada
Familia from where we decided to go to km 24 and next to km 30. With a
very smart system (called tie-wraps) Marc attached the Vastard fanzone
flag to a pole on one side and as a real supporter, to his own
backpack on the other side. At km 24 the guys still looked fresh, but
at 30, we noticed that the tiredness was kicking in. And, while we
were still at 30 km, I realized that Llorenç almost had finished.
The last stop was at a few hundred meters before the finish. It was
nice to track at what times the guys were passing the 35 and 40 km, so
we could estimate their times. It was nice to see all the people so
close for the finish giving their last efforts. Uri, Uri (Presi) and Dani were
destroyed at this last point and were almost not even able to give us
any sign of attention, but they made it to the finish, well done guys!
Congratulations to all of the Vastards that finished the marathon! I
have respect for you sportive achievement. I hope that Sunday
afternoon and the Monday after the muscle ache was acceptable,
although if I look at Uri, I think it must have been quite tough.
It was worth to come to enjoy the ambience and to watch you guys run
the marathon. I have respect for all of you finishing 42.185 km, for
the moment I will keep it at 10 k only.
Entrades
.jpg)
