Entrades
Després d’haver debutat en una marató d’asfalt fa un parell d’anys i d’haver anat
progressivament tendint cada cop més a les curses de muntanya, principalment mitges, em
decideixo a fer el salt als 42kms. La prova escollida, per situació, data, perfil i entorn és la
Marató de Muntanya de Sant Llorenç Savall del 27 d’octubre. A més, es tracta d’una cursa amb
solera, ja van per la 19a edició i proclamen orgullosos que és la primera marató de muntanya
de Catalunya. Són 42,47 kms i 1.831 m de desnivell positiu.
Hi arribo justet de preparació com per posar-me alguna marca objectiu però prou confiat en
poder acabar-la dignament. L’Edu (Irwin) m’havia d’acompanyar en aquest repte, però una
lesió al tendó d’aquil·les l’ha deixat fora de combat una bona temporada.
La prova comença a les 7:15 h, així que toca matinar de valent per arribar a temps de recollir
el dorsal i estar preparat per la sortida, sort que a la nit guanyem una hora de son! El dia és
esplèndid, potser massa i tot, ja que fa molta calor fins i tot abans de començar.
La cursa comença puntual, els primers quilòmetres discorren principalment per pistes forestals
en les que es corre molt bé, són amples i no es forma cap dels típics embuts en les curses de
muntanya. El camí puja i baixa contínuament però sempre amb una pendent suau que permet
córrer tota l’estona sense forçar massa.
Aplico el mode ‘estalvi d’energia’: no forçar a les pujades, deixar-me anar a les baixades i no
encantar-me en els trams plans. Les curses de muntanya permeten autoregular-se molt, i així
vaig fent fins el km 17 en el que comença la pujada a la Mola, una pujada que ens portarà dels
400 als 1100 m d’alçada.
Abans d’encarar aquest pujada decideixo prendre’m el 1er gel, mentre surto de l’avituallament
em cordo la cremallera de darrere el pantaló d’on l’he tret i, suposo que distret per això, em
torço el turmell, m’entrebanco i foto una tombarella que ni el circ du soleil. Sembla que a part
d’una rascada al genoll i una altra a l’espatlla no s’ha de lamentar cap desperfecte més.
La caiguda em serveix de toc d’atenció, no és la primera rebrincada que avui tinc al turmell
(estic especialment empanat), així que més val que vagi en compte sinó vull haver de plegar
abans d’hora.
Aquest tram de pujada a la Mola és l’únic que conec de tot el recorregut. Sé que és una pujada
llarga i constant, així que m’ho prenc amb filosofia, caminant els trams molt drets i corrent en
els que les cames m’ho permeten però sense forçar en excés, que això és molt llarg. Així arribo
al Coll de grua, més o menys a la meitat de la pujada a la Mola, que coincideix amb el km 21.
Porto exactament 2:30 h, vaig molt bé de temps i de forces, però sóc conscient que la segona
meitat del recorregut es més dura. El que desconec és que, a més, és bastant més tècnica.
Finalment arribo al sostre del Vallès, m’hidrato bé, menjo una mica de plàtan i fruits secs i
estiro una miqueta les cames abans de començar el descens. En aquesta part del recorregut
fa molt de vent i el dorsal està a punt de sortir-me volant un parell de vegades. A mesura que
perdo alçada el vent va encalmant fins a desaparèixer quan m’endinso de nou al bosc.
Aquí m’esperava una baixada prolongada fins el km 30, però pel mig apareixen un parell
de ‘repetxons’ d’aquests que fan mal perquè no te’ls esperes. Després de passar-los sí que
ja enganxo amb una baixada força mantinguda i còmoda per pista que malauradament no
durarà massa. De seguida s’agafa el torrent del lloro, que com el seu nom indica és un torrent,
pedregós i molt costerut, pel que més val anar en compte i no fotre’s de lloros (xist).
En aquesta part del recorregut comento la jugada amb un parell de corredors de la zona
(aquesta és una de les coses que m’agrada de les curses de muntanya, que la gent parla), que
m’adverteixen que l’última part del recorregut és un trencacames i que més val guardar forces
per afrontar-la.
Així arribem al Marquet de les roques (km 31), on em prenc el 2on gel i on, efectivament,
comença un reguitzell de pujades i baixades que ens acabarà de deixar tous. A les pujades les
cames ja no responen com al principi i a les baixades noto que ja no recolzo amb la mateixa
seguretat que fa una estona i, després de la caiguda que he tingut, prefereixo no arriscar amb
els turmells.
Tot i les penúries físiques, per mi aquest és el tram més bonic de tot el recorregut, en el que
primer es ressegueix una estreta cresta i després es puja a l’altiva Era ventosa (735 m). Estem
ja sobre el km 35, queda molt poc, però encara hi ha temps perquè el camí faci un parell
de pujadetes més. A partir d’aquí sí que ja ho dono tot, ja no s’ha de guardar res per més
endavant i intento no deixar de córrer a les pujades. A les baixades continuo sent prudent, ja
que em noto els turmells força insegurs.
Aquests últims kms es fan una mica llargs, però finalment arribem l’asfalt de Sant Llorenç,
encara em queden forces per fer un esprint fins a la línia d’arribada en el que avanço a dos
corredors, un es pica i aconsegueix atrapar-me. Mentre fem conya a l’arribada m’adono que
els hi he fotut enlaire l’arribada conjunta que volien fer... no era la meva intenció...
Acabo amb un crono de 6:01 hores i amb la sensació d’haver patit més a nivell articular que no
muscular, que també, però això de no poder deixar-se anar del tot a les baixades, a part de fer
perdre temps acaba carregant més les cames. Punt a millorar de cara al futur.
A l’arribada hi ha entrepà i beguda a dojo, i un servei de massatges espectacular en el que no
cal fer pràcticament cua. Allà em trobo amb el Christian dels Accenrunners, que ha vingut a
practicar amb els companys amb els que està fent un curs de massatgista i entre els que hi
ha, oju, la Mireia Miró. M’ho penso bastant, però finalment em decanto pel Christian... ai els
amics...
