On està el mur? M’hauré passat de llarg...

El passat 17 de març, després de mesos d’entrenaments amb els companys del CE Picornell, planificats per l’entrenador del club (Joan Monguillot), estava a la línia de sortida de la meva 5a Marató (la 3a de Barcelona), la veritat les sensacions no eren gens bones, perquè vaig estar lesionat dels bessons per sobrecàrregues durant 3 setmanes el que em va fer perdrem dues tirades llargues (la de 31 del maraTest i les dues setmanes següents), a part la pluja de primera hora del matí encara ho ficava tot més costa amunt.

Res que com diuen pit i collons, així que cap a la sortida tot trotant per Gran Via, salutacions i lleuger escalfament amb els companys del Club i cadascú al seu calaix amb el seu objectiu, jo em vaig endarrerir un calaix del meu per anar amb gent i apostar també per una estratègia conservadora pq les sensacions no eren les òptimes. Un cop allà els nervis inicials, prendre un ibuprofeno i tirar la samarreta de qualsevol de les curses i en tirants preparat pel tret de la sortida.

Així va començar la cursa, deixar-se portar per la gent fins el Camp Nou i un cop a la Diagonal objectiu ficar-se a 4min 30 seg fins al final, de camí just al Carrer Numància allà estava el presi matinant i donant ànims...al qual se li va ajuntar el Dani a la tornada (fantàstica feina d’utillers per tal de poder-los donar els manguitos). Tot seguia sobre el guió, anar en aquest ritme volia dir que havia de ser còmode i que els kilòmetres passaven de manera ràpida, així que un cop pujat el Passeig de Gràcia amb el subidon de la gent en alguns moments ens anàvem ficant a 4’20” puntualment aprofitant la baixada, gaudint de la cursa i esperant trobar el mur lo més tard possible. La distracció constava en no perdre el ritme, mai baixar de 4’30”, anar a trobant a gent del Club corrent o animant i sobretot gràcies al gran desplegament dels VasTards (Dani, Presi, O’Morell i Marc) que semblava que feien teletransport per arreu Les Corts, Sagrada Família, Diagonal Mar i dsp també a l’Arc del Triomf, omnipresents...

Els kilòmetres s’anaven devorant a bon ritme, al pas pel km 30 estava molt sencer, el mateix pel km 40, la pujada del Paralel es va fer dura però al veure el crono que portava, va ser apretar les dents i passar al màxim nombre de gent, fent un pseudo sprint final, una molt bona cursa a nivell de sensacions, de no gaire patiment i una marca que ni jo mateix me la creia al passar la meta 3h13min per això vaig haver d’esperar a veure el SMS de la organització per estar-ne segur.

Per acabar dir-vos que aquest REPOKER de Maratons es gràcies al nucli dur dels VasTards, que pel meu aniversari al juny del 2010, em van regalar la inscripció de la Marató de Barcelona 2011. Un regal enverinat perquè no tenia al cap fer una Marató, però tot va ser posar-s’hi i buscar un objectiu de ser sub 3h30min, cosa que no va poder ser per un minut, amb lo qual em va picar el cuc de repetir-ho i qui ho anava a dir, però ja en porto una maneta.

By Llorenç