Cursa de Bombers 21-04-2013

BACK ON THE ROAD by MLladó

 

Dissabte a la nit, nervis, després de més d’un any demà tinc una cursa de nou, torno a l’asfalt però no tinc clar en quines condicions… estic nerviós, no se si el genoll em respondrà, si el bessó se’m carregarà,… Em preparo la roba mentre rebo missatges d’ànims al mòbil (Gràcies) i també dels de casa que em veuen preocupat i em reconforten amb les seves paraules: “Papa, demà correràs molt ràpid” em diu l’Eric entre badalls mentre el poso a dormir... que més puc demanar?

Molt suport, pressió? Al contrari, ajuden i molt a posar-se les piles i a convences de que les coses aniran el millor que es pugui i no estem obligats a més, lo de demà és un repte i s’ha de disfrutar com es mereix.
 

8.20 del matí, el dia es desperta entre clarianes i amb un ambient fresc, jo em desperto amb l’Eric al llit i el Joan que ja se’l sent animar-me des del bressol, tot en ordre. M’aixeco, em vesteixo i no em deixo res, agafo l’esmorzar d’una revolada i cap al carrer falta gent. Els nervis segueixen al seu lloc, és com un senyal intermitent però continuat que m’avisa de la importància del dia. Xino xano mentre esmorzo baixo cap al punt de trobada, Comerç amb carrer de la Rivera. Ja es veuen els primers corredors, tots van abrigats i amb bosses, jo com sempre amb “lo puesto”, ara mateix tinc fred però amb l’esperança que amb el sol la cosa canviï.

 

 

9:15 Arribo a lloc, soc el primer, he sortit amb temps i hi soc abans d’hora, cap problema, estiro i faig passar els nervis i l’excitació pre-cursa escoltant música i mirant als corredors que es van apropant. Van arribant uns quants Vastards amb cara de son, primer l’Edu que ràpidament desapareix per escalfar, després el Dani, el Parts i l’Isaac (amb els demés ja ens veure’m després de la cursa). Arribem als calaixos i ens separem, jo i el Prats anem al sub48’, he hagut de tirar de marques del 2011 per aconseguir-ho però prefereixo sortir endavant i poder fer la meva carrera que no quedar-me atrapat en ritmes més lents, agosarat? Ja ho veure’m.

10.00 tret de sortida, els nervis hi segueixen sent però la cridòria de la gent i la música d’ambient no me’ls deixen sentir, estic serè, tranquil i sobretot motivat, tinc ganes de córrer. Arranquem, em despedeixo del Parts que té objectius més exigents que el meu i el deixo anar. Els primers metres em deixo portar per la riuada de gent, agafo un bon ritme i sobretot intento controlar la respiració i el moviment de les cames per no carregar bessons, l’inici és important. Enfilem el Paral·lel, mantinc el ritme i tot i la lleugera pujada em sento bé, no noto res a les cames i la respiració és bona i sense forçar, grans sensacions per començar. Arribem a la Gran Via i al primer avituallament, un parell de glops i la resta per sobre el cap que comença a despertar el sol i a escalfar-se el cos. Ara toquen tres kilometres rectes on mantinc el ritme i fins i tot em veig amb forces per avançar gent que em talla, estic bé i només em neguiteja que aquest esforç el pugui pagar al final...

Ja hem passat el control del km5 amb temps de sub50, m’hauríeu de veure, no corro, floto, les sensacions són boníssimes i m’emociono només de veure’m tant bé, estic disfrutant com mai, no vaig a fer cap marca, només corro i gaudeixo de cada passa, porto més d’un any sense competir i el fet de fer-ho de nou ja m’omple d’alegria, em deixo portar.

Segon avituallament, seguim el mateix sistema de glops i dutxa, les cames comencen a pesar però mantinc el ritme, als auriculars sóna “Run to the water” de Live que m’esperona a continuar enfilant Ronda Sant Pere fins a Plaça Urquinaona, allà girem cap a Via Laietana on la gent ens guia cap a l’arribada, que no es veu però ja s’intueix, el final costa però cap al km9 entrem al “Tunel Powersong” sonen les notes del “Final Countdown”, pell de gallina, estic arribant i acabo de veure que estic corrent per sota de 5min/km sense ni immutar-me...

 

 

Apreto les dents, giro Colom i encaro la meta esprintant el que les cames em deixen, passo l’arc, paro el rellotge i somric, l’emoció m’envolta, estic sòl i no tinc amb qui abraçar-me però camino cap a l’avituallament final amb la sensació de la feina ben feta i recordant l’any que ha passat,  les carreres que he hagut de veure des de la barrera i sobretot m’enrrecordo dels de casa i dels Vastards, un equip que pot tenir alts i baixos però que val un imperi, una família d’amics runners que t’ajuden a tirar endavant, feliç de tornar, Gràcies!!!
 

Mica en mica tots van arribant, alguns més contents que altres però amb la sensació dels deures fets i que a la pròxima ja es tornarà a provar, cadascú amb els seus reptes i il·lusions... Ens acomiadem momentàniament, cap a casa a dutxar-se i de pet cap a la Barbacoa a la seu social del carrer Valencia, ens ho hem guanyat, som molt grans!!!