Comencen a posar les curses a hores raonables. Més tard veiem que ni començant a les 9h n’hi ha prou. Tal com comentavem fa dies, la “cosa” feia una mica de por, i no va defraudar. 3 condicionants van ser els culpables: 21’5km, 1.150mD+ i sol, molt sol.
Ens trobem al pàrking amb el Llorenç i el Prats, recollida de dorsals i 3 voltes a l’estadi per escalfar (calia?). Prenem posicions (a meitat de pelotón) i arrenquem amb un ritme moooolt suau. Sembla que la gent sap el que té per davant. Enfilem un parell de carrers amb pujada i de seguit abandonem l’únic tram asfaltat que veurem en els pròxims 20Km. El Llorenç va davant, no el perdo de vista, el Jordi darrera, ja no el veure més fins l’arribada. Comencem a corriolar i, lògicament tan aviat, 400 persones en fila india no poden còrrer. Que s’hi farà pensem. Ja s’obrirà la cursa. Pujades i baixades, sense descans, sense pla, sense rodar, contínues. Un tram de pista en solei (km 4) entre cirerers,ens fan suar de valent. Ens diuen que el primer avituallament està a prop, però fins que hi arribem es fa dur, sobretot pel sol. Allí (km 6) atrapo al Llorenç carregant piles. Continuem en parella uns quants quilòmetres més, fins que el deixo enrere en alguna baixada . La part més dura de la cursa s’acosta, la pujada al Mont Pedrós és molt llarga, interminable( km 8-9). Tothom camina i t’has d’ajudar de mans en algunes rampes. El ritme és extremadament lent. Ajuda el fet de estar passant continuament per corriols ombrívols, alguns són foscos del tot i els que porten ulleres de sol han de vigilar amb arrels, roques i demés. A dalt (km 11), mentre em refresco, arriba el Llorenç. La frase és lapidària: “No tinc paraules”. Venint d’ell… Tornem a arrencar junts i aprofitem algunes pistes en baixada per agafar ritme, tot i que inmediatament ens el trenca una altra pujada. Em separa un pèl d’ell i començo a parlar amb un corredor que està “flipant” amb la duresa de la cursa. Segueixo amb un grupet de 5-6 corredors fins l’últim avituallament oficial (km 15). No hi ha masses forces ja a les cames, però des d’aquí se senten timbals, segur que l’estadi és aprop. Arriba el Llorenç altre cop fent la goma, no pren sòlid. Tan sols un gel i aigua, i arrenca abans que jo. M’acabo el que tinc entre mans i intento agafar-lo, per intentar arribar amb ell. Darrera portem al Bonastre, pensaba que el tindriem més endavant. Arribem a una petita urbanització en un punt baix i sortosament els de la ADF están ruixant als participants. Gràcies!!! Encara vaig amb el Llorenç, estem al km 17 aproximadament i se senten més fort els timbals, però no és l’estadi, és l’ermita de Sant Ramon, allà dalt! Pensava que ja haviem fet tots els cims de la cursa. El gel del Llorenç li dóna ales i em deixa enrere en l’ascens final. No puc més, paso caminant als caminadors… Em passa el Bonastre renegant de que se li ha parat el GPS, pregunta quan portem, li dic el temps cridant: “2 hores 36 minuts Xaviiii!”, “Ostres, baixem de les 3 hores, gràcies!” i se m’escapa avall va! Arribant a l’estadi, 300m de volta interminables, amb molta calor, gens d’aire fresc. A l’arribada molta cíndria i taronges. El plàtan no entra. La botifarra tampoc. Els estiraments són una quimera. Esperem al Prats, l’autèntic impulsor de la nostra participació a la Roca. Per fi trobem una ombra on descansar, estirar, menjar i beure. Em patit, però la muntanya és molt maca, i crida. Els tres ens proposem futures curses, menys dures, això si, i segur que amb més participació VasTard.
Llorenç 2h 48m 26s
Edu 2h 50m 46s
Jordi 3h 07m 27s
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada