Entrades
El diumenge 26F2012 vaig córrer la meva primera mitja, i no una qualsevol, sinó la Mitja Marató de Barcelona. Per tant, aquest cop em tocava també estrenar-me com a cronista, així que us passo a relatar la meva experiència en la distància.
Si t’aixeques ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora... a mi aquests consells mediàtics no em van, així que a les 7:30 després d’un parell de repeticions del despertador vaig aconseguir llevar-me. Plat de macarrons amb pesto (per carburar bé), avellanes de la terra (terra de la mitja lluna) i got d’Isostar català (aigua amb llimona i sucre), dutxeta ràpida per entrar en calor i corrents cap al bicing perquè ja eren les 8:20 h. Sort que no havia de saltar cap valla per entrar en un calaix, així que em vaig posar a la cua de tot, tant enrere que fins i tot hi havia guiris fent fotos més ben situats que jo.
Tret de sortida i pel meu sector no es mou ningú, la gent només aplaudeix. Al cap d’uns minuts comencem a caminar. No és fins ben be 10’ després de donar-se la sortida que passem per sobre la catifa del Championchip amb cronòmetre en mà i comencem a trotar suaument.
Els primers quilòmetres es van succeint amb molta monotonia però gaudint del recorregut, a ritme de 5:30 que em permet afrontar la pujada del Paral·lel amb comoditat. Els ensurts principals d’aquest tram són els espontanis, principalment borratxos i/o gent gran que creuen sense respecte, únics casos en que veig justificat fer servir els colzes. Una mica més tard algú m’intercepta per darrera. És l’Oriol Morell que m’acaba d’atrapar. Però no, sóc jo que l’he avançat sense donar-me compte. Haure tallat alguna cantonada? Sempre ho negaré ;)
Fins al tercer avituallament, el del km 15, no havia repostat. A partir d’aquí reconec que les forces em comencen a flaquejar, sobretot per falta de glucosa, així que al vol em faig amb un Powerade que portaré durant un km mentre el vaig xarrupant fins deixar-lo ben sec. D’aquí fins al kilòmetre final vaig baixar una miqueta el ritme i em vaig dedicar a gaudir del moment juntament amb la resta de corredors i públic, que amb l’ajuda dels grups de percussió ens van donar ales per fer els metres finals, que per cert, semblaven una pista d’obstacles degut als pobres runners que no van poder acabar el recorregut.
Un cop arribats a la meta, tornem a la realitat del corredor. Tots en fila india, com en una cadena de muntatge, per rebre el metall, la fruita i la beguda isotònica, que he de dir, van saber a glòria! A partit d’aquí, bon vent i barca nova i fins a la propera edició. Llavors era el moment de retrobar-nos amb la resta de Vastards, la majoria dels quals ja feia estona que esperaven. Fotos per a la posterioritat i tota la comunitat Vastard en processó cap al bar més allunyat possible de la meta, per allò de les aglomeracions. La veritat que la taula feia goig, però val a dir que es van trobar a faltar alguns Vastards il·lustres que confiem poder veure en la propera cursa!!
Com a comentari final volia afegir que al seu moment vaig prometre que faria una mitja abans dels 30, i com alguns de vosaltres recordareu, vaig fer un “Robles” (VastardPedia, Vastard Runners FanZone nº1 pàg.13). Des de llavors ha plogut una mica, som uns quants els que seguim fent “Robles”, que de tant en quant be que van per carregar les piles i afrontar amb més força les següents curses, però si hi ha alguna cosa de la que puc estar “orgullós” és de ser el primer Vastard en debutar a la mitja amb la samarreta (de màniga llarga) al revés, i sense fregament a les costures!! També mai es podrà repetir fer els primers 21 km amb esparadrap als mugrons, com va fer el nostre benvolgut Guix; crec que això també mereix un reconeixement. Des d’aquí el meu petit homenatge per tant heroica gesta, així com per la de tots els Vastards que ens vam donar cita en aquest formidable esdeveniment, ja sigui suant a la pista, o esperant palplantats a que apareguéssim fugaçment per ser captats pels reporters Marc i Roger.
Ànims als lesionats, als que van optar per homenatjar el meu cognom i als que no van poder venir, enhorabona als corredors i aficionats i molta sort pels propers reptes on confio seguir-nos veient!!!
Si t’aixeques ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora... a mi aquests consells mediàtics no em van, així que a les 7:30 després d’un parell de repeticions del despertador vaig aconseguir llevar-me. Plat de macarrons amb pesto (per carburar bé), avellanes de la terra (terra de la mitja lluna) i got d’Isostar català (aigua amb llimona i sucre), dutxeta ràpida per entrar en calor i corrents cap al bicing perquè ja eren les 8:20 h. Sort que no havia de saltar cap valla per entrar en un calaix, així que em vaig posar a la cua de tot, tant enrere que fins i tot hi havia guiris fent fotos més ben situats que jo.
Tret de sortida i pel meu sector no es mou ningú, la gent només aplaudeix. Al cap d’uns minuts comencem a caminar. No és fins ben be 10’ després de donar-se la sortida que passem per sobre la catifa del Championchip amb cronòmetre en mà i comencem a trotar suaument.
Els primers quilòmetres es van succeint amb molta monotonia però gaudint del recorregut, a ritme de 5:30 que em permet afrontar la pujada del Paral·lel amb comoditat. Els ensurts principals d’aquest tram són els espontanis, principalment borratxos i/o gent gran que creuen sense respecte, únics casos en que veig justificat fer servir els colzes. Una mica més tard algú m’intercepta per darrera. És l’Oriol Morell que m’acaba d’atrapar. Però no, sóc jo que l’he avançat sense donar-me compte. Haure tallat alguna cantonada? Sempre ho negaré ;)
Fins al tercer avituallament, el del km 15, no havia repostat. A partir d’aquí reconec que les forces em comencen a flaquejar, sobretot per falta de glucosa, així que al vol em faig amb un Powerade que portaré durant un km mentre el vaig xarrupant fins deixar-lo ben sec. D’aquí fins al kilòmetre final vaig baixar una miqueta el ritme i em vaig dedicar a gaudir del moment juntament amb la resta de corredors i públic, que amb l’ajuda dels grups de percussió ens van donar ales per fer els metres finals, que per cert, semblaven una pista d’obstacles degut als pobres runners que no van poder acabar el recorregut.
Un cop arribats a la meta, tornem a la realitat del corredor. Tots en fila india, com en una cadena de muntatge, per rebre el metall, la fruita i la beguda isotònica, que he de dir, van saber a glòria! A partit d’aquí, bon vent i barca nova i fins a la propera edició. Llavors era el moment de retrobar-nos amb la resta de Vastards, la majoria dels quals ja feia estona que esperaven. Fotos per a la posterioritat i tota la comunitat Vastard en processó cap al bar més allunyat possible de la meta, per allò de les aglomeracions. La veritat que la taula feia goig, però val a dir que es van trobar a faltar alguns Vastards il·lustres que confiem poder veure en la propera cursa!!
Com a comentari final volia afegir que al seu moment vaig prometre que faria una mitja abans dels 30, i com alguns de vosaltres recordareu, vaig fer un “Robles” (VastardPedia, Vastard Runners FanZone nº1 pàg.13). Des de llavors ha plogut una mica, som uns quants els que seguim fent “Robles”, que de tant en quant be que van per carregar les piles i afrontar amb més força les següents curses, però si hi ha alguna cosa de la que puc estar “orgullós” és de ser el primer Vastard en debutar a la mitja amb la samarreta (de màniga llarga) al revés, i sense fregament a les costures!! També mai es podrà repetir fer els primers 21 km amb esparadrap als mugrons, com va fer el nostre benvolgut Guix; crec que això també mereix un reconeixement. Des d’aquí el meu petit homenatge per tant heroica gesta, així com per la de tots els Vastards que ens vam donar cita en aquest formidable esdeveniment, ja sigui suant a la pista, o esperant palplantats a que apareguéssim fugaçment per ser captats pels reporters Marc i Roger.
Ànims als lesionats, als que van optar per homenatjar el meu cognom i als que no van poder venir, enhorabona als corredors i aficionats i molta sort pels propers reptes on confio seguir-nos veient!!!
Jordi Robles (Robi). Que per cert, no “Robli” com diu a la classificació J
